Un solitari molt obstinat

María Pascual de la Torre confessa: “Si hi ha un objecte que m’ha caracteritzat des de sempre és un llapis esmolat, meticulós, que gaudeix atrapant històries i explorant nous traços.” El seu estil, basat en el llapis, és certament meticulós i juga subtilment amb el color. Tot és blanc i negre, però la camisa del protagonista, per exemple, és de quadres blaus. Els dibuixos, envoltats de silenci –l’obra és muda– i del blanc del paper, mostren perspectives ben trobades i transmeten una sensibilitat i un humor molt elegants.

La trama és senzilla. Un home solitari amb un gos –com Wallace i Gromit–, poc destre, com el senyor Hulot de Tati, però en format rodanxó, ha perdut les ulleres. El lector, gràcies al joc que planteja l’autora, de seguida s’adona que les porta al cap, però ell, tossut, remenarà tota la casa buscant-les. Fins i tot dins la boca del seu gos. Al final li cauen dins la tassa del vàter quan hi mira. Un clàssic, oi?

Tot i la concisió de la trama, l’humor i els tocs surrealistes que aporten detalls com un pingüí dins la nevera i una granota que deambula pel pis i per la història, l’obra deixa un cert regust de tristesa. Si el protagonista visqués amb algú hauria preguntat: “Has vist les meves ulleres?”, i la resposta hauria estat: “Les portes damunt del cap.”

Un petit plaer recomanable.