Viatge incert

Tot viatge exte­rior també ho és d’inte­rior. Es poden conèixer per­so­nes, pai­sat­ges, cos­tums i cul­tu­res que ens aju­den a for­mar-nos. Això quan el viatge és de turisme, de vacan­ces, des de la supe­ri­o­ri­tat –cons­ci­ent o no– de la capa­ci­tat econòmica, del rol social que ens per­met viat­jar per pur gaudi. Molt bé, però què passa quan el viatge no té res d’atrac­tiu? Quan sig­ni­fica dei­xar-ho tot –en sen­tit radi­cal– enrere: família, amics, casa, records, feli­ci­tat... Què passa quan el viatge és una fugida per inten­tar pre­ser­var la vida? Doncs que l’apre­nen­tatge és encara més gran. I ens pot escla­far. És sal­vatge. És ino­bli­da­ble. És vital i, per tant, ine­vi­ta­ble.

Això és el que nar­ren els tex­tos breus de Daniel Hernández Cham­bers i les il·lus­tra­ci­ons col­pi­do­res de Fede­rico Deli­cado al molt reco­ma­na­ble àlbum Un llarg viatge. Els autors ens mos­tren el tra­jecte paral·lel de dues oques i d’un grup d’humans, en la con­dició equi­pa­ra­ble de bes­ti­o­le­tes que pre­te­nen sobre­viure viat­jant fins a un lloc millor. Les oques cap al sud i els refu­gi­ats cap al nord. Encara que aquest viatge com­porti tota mena de perills, fins al punt que no sem­pre esti­gui garan­tit arri­bar a bon port. Mai més ben dit.

Un àlbum oportú per refle­xi­o­nar sobre la tragèdia per­ma­nent que, des de fa anys, cas­tiga dese­nes de milers de per­so­nes que fugen de la fam i la guerra a dife­rents punts de l’Àfrica i que, en massa casos, moren ofe­gats al mar o no són accep­tats allà on sigui que acon­se­guei­xen arri­bar.

Tant el text com les il·lus­tra­ci­ons són poètics, deli­cats i con­tun­dents alhora, rea­lis­tes però amb ele­ments simbòlics. Un viatge que es fa massa curt.