Llegir i viure

És possible que una de les diverses fonts d’inspiració de Klaus Hagerup (Oslo, 1946) a l’hora d’escriure La nena que va salvar els llibres fos una notificació de l’editorial per comunicar-li que destruïen les restes d’una edició antiga d’una obra seva. No sé si les editorials noruegues fan com les catalanes, però podria ser. Amb els magatzems plens a vessar, opten per destruir llibres. I cal molt més que una nena per revertir la situació. Primer, que no es publiqui tant i, després, fan falta molts, molts més lectors, com reclama l’obra.

Cal lloar d’aquest àlbum, de bon inici, les il·lustracions de Lisa Aisato, també noruega, però del 1981. Té un estil càlid i emotiu, representa els humans de manera encertada, juga amb la llum i les textures, combina tècniques i beu de fonts com la il·lustració publicitària dels anys setanta i vuitanta i d’un autor clàssic com Norman Rockwell. És molt bona.

La història ens parla d’una nena de 10 anys que no es vol fer vella, que és una lectora obsessiva, que quan descobreix que a la biblioteca (és amiga de la bibliotecària i d’un vell entranyable) destrueixen els llibres que ningú llegeix els vol salvar, que posa en marxa l’efecte boca-orella amb un títol i que, finalment, s’adona que cal viure el present. Hagerup toca temes com la vellesa, la mort, el futur, la lectura, la recerca... I no em puc estar de plantejar una pregunta: per què sempre que es vol vendre la lectura com un acte formidable es fa a través de personatges solitaris i obsessius? Si una nena es passés tot el dia, per exemple, fent aeromodelisme, seria preocupant. Cal fomentar la lectura, naturalment, però potser és hora de fer-ho amb altres models.