Llegir i viure

És pos­si­ble que una de les diver­ses fonts d’ins­pi­ració de Klaus Hage­rup (Oslo, 1946) a l’hora d’escriure La nena que va sal­var els lli­bres fos una noti­fi­cació de l’edi­to­rial per comu­ni­car-li que des­truïen les res­tes d’una edició antiga d’una obra seva. No sé si les edi­to­ri­als noru­e­gues fan com les cata­la­nes, però podria ser. Amb els magat­zems plens a ves­sar, opten per des­truir lli­bres. I cal molt més que una nena per rever­tir la situ­ació. Pri­mer, que no es publi­qui tant i, després, fan falta molts, molts més lec­tors, com reclama l’obra.

Cal lloar d’aquest àlbum, de bon inici, les il·lus­tra­ci­ons de Lisa Aisato, també noru­ega, però del 1981. Té un estil càlid i emo­tiu, repre­senta els humans de manera encer­tada, juga amb la llum i les tex­tu­res, com­bina tècni­ques i beu de fonts com la il·lus­tració publi­citària dels anys setanta i vui­tanta i d’un autor clàssic com Nor­man Rockwell. És molt bona.

La història ens parla d’una nena de 10 anys que no es vol fer vella, que és una lec­tora obses­siva, que quan des­co­breix que a la bibli­o­teca (és amiga de la bibli­o­tecària i d’un vell entra­nya­ble) des­tru­ei­xen els lli­bres que ningú lle­geix els vol sal­var, que posa en marxa l’efecte boca-ore­lla amb un títol i que, final­ment, s’adona que cal viure el pre­sent. Hage­rup toca temes com la vellesa, la mort, el futur, la lec­tura, la recerca... I no em puc estar de plan­te­jar una pre­gunta: per què sem­pre que es vol ven­dre la lec­tura com un acte for­mi­da­ble es fa a través de per­so­nat­ges soli­ta­ris i obses­sius? Si una nena es passés tot el dia, per exem­ple, fent aero­mo­de­lisme, seria pre­o­cu­pant. Cal fomen­tar la lec­tura, natu­ral­ment, però pot­ser és hora de fer-ho amb altres models.