Els còmics tenen sonoritats. Les onomatopeies en les vinyetes són la reproducció de paraules que ens evoquen un determinat so. El clàssic booom, tots l’associem a un tret de canó; el boing, boing, a una pilota que bota, i el plaf!, a un clatellot. Però compte, no tots els sons tenen la mateixa paraula, segons els idiomes, també canvien les onomatopeies. Per exemple quan un gos lladra, en castellà posaríem guau!, però en català faríem sevir bub! L’anglès, que és un idioma molt onomatopeic i en què molts objectes són definits amb paraules que evoquen el seu so, utilitza onomatopeies que nosaltres no faríem servir, tot i que la globalització també ha arribat als sons, i les onomatopeies es fan internacionals.

Hi ha autors que treuen molt rendiment, pel tipus d’historietes que fan, de les onomatopeies, com Ibáñez, ja que a les planes de Mortadel·lo hi ha molts cops, caigudes i trencadisses. A més de la funció d’il·lustrar la sonoritat de les escenes, cosa que aporta més informació sobre el que succeïx en cada vinyeta, l’onomatopeia té una potència gràfica i visual que reforça la seva importància més enllà del mer ús funcional i que dona a l’obra una pàtina artística. Tant és així, que els artistes pop del anys seixanta, que utilitzaven referències a la cultura de masses del segle XX, van fer servir les onomatopeies del còmic per omplir els seus quadres. Un cas emblemàtic és el de l’artista Roy Lichtenstein.