L’estratègia de la por
L’última gran campanya abans del referèndum de l’1 d’octubre invocava el lema “democràcia”. I, aleshores, semblava redundant. Sota el paraigua del Pacte Nacional pel Referèndum, els sobiranistes s’alineaven en la tesi que prop del 80% de la societat catalana advocava per resoldre el conflicte amb l’Estat a través d’una consulta. Els no sobiranistes –que fa un any en dèiem unionistes, però ara es fan dir constitucionalistes– s’enfadaven amb l’“això va de democràcia”. Amb discursos vehements defensaven que no voler un referèndum no volia dir “no ser un demòcrata”.
Llavors va venir l’1 d’octubre. Les càrregues policials i una resposta violenta a un acte d’afirmació democràtica –voler votar– van fer posar els ulls en blanc a molts ciutadans d’aquí, d’Espanya i també d’Europa.
Des d’aleshores, l’estratègia de la repressió s’ha intensificat i és altament efectiva: inocular com un verí el virus de la por a totes les capes de la societat. Polítics, funcionaris, mestres, mossos, caricaturistes, artistes, voluntaris mobilitzats en CDR; qualsevol pot ser acusat d’un delicte d’odi, de rebel·lió o de terrorisme. I, així, de mica en mica, es mina la moral de l’independentisme. Reduint-lo a una reclamació simbòlica com lluir el llaç o penjar-lo als carrers. Clamant contra mesures desproporcionades i injustes com la presó preventiva venjativa. Demanant l’acostament dels presos. Exigint informes jurídics per poder nomenar consellers. Recordant que el 155 s’ha d’aixecar amb el nomenament d’un nou govern. Convertint la política en un escenari de possibilitats minúscules. Gesticulació i simbolisme estèril.
Ara que ja sabem que l’Estat està disposat a posar en risc la democràcia abans que la unitat d’Espanya, no es pot ser neutral. Una cruïlla de camins on cal, amb urgència, guanyar més complicitats. A Espanya, l’alineació és clara PP-PSOE i Ciudadanos. A Catalunya, si hi ha marge per canviar les majories depèn de sumar l’espai dels Comuns i els socialistes a la centralitat política. Recordar allò que semblava naïf, que “això no anava d’independència, sinó de democràcia.” I la democràcia és el que està en joc.
