La roda hidràulica

Aquest poema de Brecht sem­pre m’ha dei­xat un mal gust a la boca. És com si l’aigua de baix no es veiés amb prou força per reve­lar-se. Com una mena d’impotència davant una roda que mai no deixa de vol­tar. A la Cançó de la roda hidràulica és clau la pre­gunta que se’ns for­mula. Cal que l’aigua segueixi empe­nyent la roda? És aquí on rau tot ple­gat. La decisió de l’aigua d’atu­rar la roda que l’escla­vitza. Quan al nos­tre país es par­lava del xoc de trens entre Espa­nya i Cata­lu­nya, n’hi havia alguns, com jo mateixa, que qüestionàvem la idoneïtat de la com­pa­ració. Accep­tar la igual­tat de con­di­ci­ons, és a dir, la mida i la grandària de la màquina i els vagons, ens situ­ava en un miratge ben allu­nyat de la rea­li­tat que ens podia fer caure en errors estratègics de con­seqüències impre­vi­si­bles. Fer-se tram­pes al soli­tari és un auto­en­gany propi dels que des­co­nei­xen la bru­ta­li­tat de l’ene­mic. Sí, ene­mic, així com sona, perquè arri­bats a aquest punt no cal que fem ser­vir eufe­mis­mes, oi? Com que m’agrada relle­gir els clàssics de verb con­tun­dent, cal apro­fi­tar el cen­te­nari del seu nai­xe­ment per repas­sar l’obra de Manuel de Pedrolo. En un arti­cle a l’Avui del 1983, l’escrip­tor afir­mava que el nos­tre país no cau­ria del cavall com Sant Pau, fins que no aprenguéssim a denun­ciar la colo­nit­zació de l’Estat espa­nyol. Sem­bla que això ja ho hem fet. En tenim un foti­mer de pro­ves que així ho demos­tren. Colo­nit­zació per terra, mar i aire. Però la roda segueix girant i girant amb el manual d’ins­truc­ci­ons etern. Pot­ser sí que Flau­bert va exa­ge­rar quan va afir­mar que la democràcia és el millor mètode cone­gut per exer­cir el domini d’uns homes sobre els altres, sense aixe­car sos­pi­tes, però en el cas que ens ocupa, sí que ja podem asse­gu­rar que a Espa­nya, tant els de dre­tes com els d’esquer­res, s’han ser­vit de la democràcia per con­ti­nuar per­pe­tu­ant la nos­tra colo­nit­zació. Neces­si­tem, però, més aigua rebel. Per acon­se­guir atu­rar la roda que ha sobre­pas­sat tots els límits. La raó de Brecht: “Quina mena de temps, en els quals par­lar d’arbres és gai­rebé un crim perquè implica silenci sobre tants delic­tes!”