Després de Rajoy

“«I ara, senyors, pas­sin per caixa». Aquesta invi­tació, cer­ta­ment una mica des­ca­rada, no era cap nove­tat per a aquells homes; ells ja esta­ven ave­sats als sub­orns i a les comis­si­ons il·legals. La cor­rupció és una par­tida irre­duc­ti­ble del pres­su­post de les grans empre­ses, i té diver­sos noms, com ara lob­bisme, regals o finançament de par­tits. Tot seguit, doncs, la majo­ria de con­vi­dats van dipo­si­tar uns quants cen­te­nars de milers de marcs.” Amb aquesta frase, el francès Éric Vui­llard, el dar­rer guar­do­nat amb el Premi Gon­court, un dels pre­mis lite­ra­ris de més pres­tigi del món, en la seva obra L’ordre del dia, des­criu el finançament de l’emer­gent par­tit de Hit­ler.

La bona lite­ra­tura és la gran eina con­tra un poder deca­dent. La cul­tura és la gran arma de cons­trucció d’un país, una cul­tura lliure i forta que com un riu, recorri car­rers i pla­ces i enfor­teixi les ments i els cors de la ciu­ta­da­nia repu­bli­cana valenta i com­ba­tiva. Per fer front a la misèria humana con­tra les engru­nes del poder, Vui­llard ens des­criu amb aque­lles parau­les necessàries, aque­lles que tra­ves­sen la paret del paper i arri­ben a sac­se­jar la nos­tra emoció, la cons­trucció de la decadència del poder polític en con­nivència amb interes­sos par­ti­cu­lars.

Aquest ha estat el gran motiu aglu­ti­na­dor del gran con­sens polític que ha fet pos­si­ble la moció con­tra Rajoy. La cor­rupció sen­ten­ci­ada. Una cor­rupció gens fàcil de com­ba­tre si no és des de grans esforços de pre­venció i reforç de la inte­gri­tat per­so­nal i de les orga­nit­za­ci­ons. Una pre­venció que mai podrà cre­uar els domi­ci­lis par­ti­cu­lars o obrir els sobres de paper, però que sí que pot i ha d’empo­de­rar la ciu­ta­da­nia, les empre­ses i els ser­vi­dors públics a dir prou. Mal­grat l’espe­rança en aquesta inflexió col·lec­tiva, pel que fa al con­text polític, i reco­nei­xent el drama democràtic que repre­senta que el par­tit de govern hagi estat con­dem­nat, l’autèntic drama és que s’hagi hagut d’espe­rar a la sentència per ser capaços de tei­xir un gran con­sens d’estat con­tra una regressió en decència i res­pecte als drets civils i polítics i al plu­ra­lisme democràtic. Un con­sens polític que ha estat difícil de cons­truir i en què hi ha hagut grans esforços de política d’altura. Un con­sens que ha inclòs con­ver­ses amb Berlín i Estre­mera, la cons­trucció d’un govern català, el decan­ta­ment del PNB, un lide­ratge del PSOE de Sánchez-Robles, la valenta posició dels par­tits cata­lans i una gran visió de cen­tra­li­tat i de govern de Pode­mos. Un par­tit que, no ho obli­dem, va ser el que, arris­cant vots, va incor­po­rar des de l’inici un referèndum per a Cata­lu­nya en el seu pro­grama i que ara apunta cap a un pacte de futur amb pro­pos­tes també per a Europa. Aquests con­sen­sos els han tei­xit per­so­nes i líders. Alguns de silen­ci­o­sos. I es va ser capaç de cons­truir una gran ope­ració política amb una abso­luta dis­creció dels seus pro­ta­go­nis­tes. Lluny del que pot sem­blar no és una impro­vi­sació tàctica i plan­teja rep­tes de molta difi­cul­tat de gestió i de con­vivència política. El pri­mer, for­mar govern. En un altre esce­nari molt simbòlic, men­tre al Congrés es decre­tava la mort política d’un règim, el pre­si­dent Torra feia una demanda de com­promís al sec­tor empre­sa­rial a Sit­ges, adap­tació i altura de mires, com a sec­tor essen­cial per superar les actu­als cir­cumstàncies polítiques. La pre­potència del PP de l’1 d’octu­bre, de la llei mor­dassa, de l’“a por ellos”, d’una fis­ca­lia regres­siva... tot va que­dar ahir atu­rat per la política.

Però ahir, i això és el real­ment trans­cen­dent, un dels eixos del debat, va ser la qüestió ter­ri­to­rial de l’Estat i la tran­sició del 78. Aquest serà l’autèntic repte per a la política espa­nyola. Afron­tar el retorn al plu­ra­lisme polític, atu­rar la repressió i afron­tar el dret a deci­dir.

Algun dia una gran autora o autor català, dels grans que tenim en el nos­tre pano­rama cul­tu­ral, novel·larà com ha fet Vui­llard, aquesta època, i abo­carà a les noves gene­ra­ci­ons, amb la bellesa de la bona lite­ra­tura, el conei­xe­ment de la intra­història i dels secrets del mal poder i de la bona política. Ahir es van escol­tar parau­les noves. No obli­dem diri­gir la mirada cap a aquests lec­tors de futur que ara són infants que pin­ten la llum del sol amb el nos­tre color, el groc. I el verd de l’espe­rança amb el dels arbres vius, que omplen la terra.