Sánchez, el poli bo

El resultat de la moció de censura contra Mariano Rajoy ha portat a Catalunya un ambient d’alleujament, una sensació que el pitjor ja ha passat, fins i tot una certa distensió muscular en els catalans que portem dies, setmanes i mesos oscil·lant entre l’emprenyament i la consternació de veure com l’Estat s’havia desbocat contra els nostres polítics, les nostres institucions i contra la ciutadania en general amb una sensació d’impunitat que semblava que no tenia aturador. És com el paisatge després d’un cicló de pluges torrencials, llamps, trons i vents huracanats. Ha sortit el sol i contemplem el paisatge força devastat però amb l’esperança que la cosa no vagi a pitjor.

Hem patit tant aquests últims mesos que hi ha perill que ens confiem i pensem que la borrasca ja ha passat. Els núvols que hi ha a l’horitzó continuen sent amenaçadors, perquè un Estat prepotent no canvia només perquè canviï el capatàs. Un capatàs, per cert, que va donar suport al 155 i que ha ofert prou mostres dialèctiques per generar una desconfiança que només l’acció política pot revertir.

No ens enganyem, estem en aquella part de la pel·lícula que entra a la sala el poli bo. Però nosaltres continuem emmanillats a la cadira. Si mai hi ha canvis cap a bé, no dubtem que ens els faran gruar. Perquè a Madrid continuen tenint la paella pel mànec. L’alerta màxima continua i el sol que fa encara és sol de trons.