Sánchez, el poli bo

El resul­tat de la moció de cen­sura con­tra Mari­ano Rajoy ha por­tat a Cata­lu­nya un ambi­ent d’alleu­ja­ment, una sen­sació que el pit­jor ja ha pas­sat, fins i tot una certa dis­tensió mus­cu­lar en els cata­lans que por­tem dies, set­ma­nes i mesos oscil·lant entre l’empre­nya­ment i la cons­ter­nació de veure com l’Estat s’havia des­bo­cat con­tra els nos­tres polítics, les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons i con­tra la ciu­ta­da­nia en gene­ral amb una sen­sació d’impu­ni­tat que sem­blava que no tenia atu­ra­dor. És com el pai­satge després d’un cicló de plu­ges tor­ren­ci­als, llamps, trons i vents hura­ca­nats. Ha sor­tit el sol i con­tem­plem el pai­satge força devas­tat però amb l’espe­rança que la cosa no vagi a pit­jor.

Hem patit tant aquests últims mesos que hi ha perill que ens con­fiem i pen­sem que la bor­rasca ja ha pas­sat. Els núvols que hi ha a l’horitzó con­ti­nuen sent amenaçadors, perquè un Estat pre­po­tent no can­via només perquè canviï el capatàs. Un capatàs, per cert, que va donar suport al 155 i que ha ofert prou mos­tres dialècti­ques per gene­rar una des­con­fiança que només l’acció política pot rever­tir.

No ens enga­nyem, estem en aque­lla part de la pel·lícula que entra a la sala el poli bo. Però nosal­tres con­ti­nuem emma­ni­llats a la cadira. Si mai hi ha can­vis cap a bé, no dub­tem que ens els faran gruar. Perquè a Madrid con­ti­nuen tenint la pae­lla pel mànec. L’alerta màxima con­ti­nua i el sol que fa encara és sol de trons.