L’odissea espacial de Pedro Sánchez

Fer una moció de cen­sura des d’un par­tit on et tallen l’herba sota els peus i amb suports par­la­men­ta­ris frag­men­tats és som­niar trui­tes amb els ous a la mà. Però un cop cone­gut el seu pri­mer govern –i pro­ba­ble­ment, l’únic–, és ben clar que si Pedro Sánchez no és als núvols, hi vol anar. Nome­nar cap de la diplomàcia algú que fa osten­tació de no prac­ti­car-la, que pro­posa desin­fec­tar els que li por­ten la contrària i que s’exhi­beix en mani­fes­ta­ci­ons ultra­na­ci­o­na­lis­tes, farà des­con­fiar Europa i també enxe­ri­nar els cata­lans. Com posar al cap­da­vant de Medi Ambi­ent la per­sona a qui van colar el pla Cas­tor i a Hisenda (i al FLA) la mà dreta (fora­dada) de Susana Díaz. Amb Pedro Duque, però, sí que l’ha encer­tat: és l’únic que el podrà anar a bus­car quan una guitza l’enviï a l’espai side­ral.