Astronautes, desinfectants i caganers
Màxim Huerta cagant-se (sic) en els independentistes; el ministre de l’Interior Grande-Marlaska condemnant dibuixants, entre altres menuderies, per no parlar de la seva vista grossa davant denúncies de tortures i caigudes d’avions. El d’Agricultura, Luis Planas, homenatjant criminals de guerra. A Exteriors, el senyor Josep Borrell a punt per desinfectar-nos. No marxeu, que encara n’hi ha més: Iván Redondo, cap de gabinet del president Sánchez, ajudant Albiol a netejar Badalona; la ministra de Medi Ambient, avaladora del Castor... Podríem continuar, però no quedaria espai per aportar algun parer sobre l’alineació de l’equip que s’enfrontarà amb la selecció catalana dirigida per Quim Torra. Un combinat, l’espanyol, tan farcit de Sergios Ramos de la política que, en definitiva, el nomenament de Pedro Duque és comprensible: no només és el que sembla tocar més de peus a terra, sinó que cal suposar que un astronauta serà la persona més indicada per controlar marcians de l’estil del ministre de Cultura.
Bromes dolentes a banda (no fos cas que algú em nomeni secretari d’estat d’Arts Escèniques, vist el nivell) la composició del nou executiu espanyol no hauria de causar sorpresa. Ho va definir el president Sánchez en la presa de possessió: “Som el reflex del millor de la societat a la qual aspirem a servir.”
Heus aquí el problema real: reflecteixen justament allò que és l’Espanya actual. Per això som on som. I per això ens hauríem de prendre el temps que calgui per no fer-nos-hi més mal, però tenint clar que l’única porta oberta que hem de buscar és la de sortida.
