Un govern poc esperançador

Ahir es va donar a conèixer la composició complerta del nou govern de Pedro Sánchez. De fet, més aviat podríem dir que ahir va finalitzar el serial en el que s’ha convertit l’anunci; una operació mediàtica que cercava mantenir l’atenció i enviar missatges a la societat i a la resta de partits polítics. En un altre comentari ja vam valorar el primer missatge, el nomenament de Josep Borrell com a nou ministre d’Exteriors. La designació va representar un missatge molt clar. Només cal resseguir les valoracions dels líders de C’s, del PP o dels mitjans afins per adonar-se que van rebre el nom de Borrell com si es tractés d’un bàlsam tranquil·litzador.

Ahir vam descobrir que el missatge de Borrell no era l’únic que pretenia enviar Pedro Sánchez. Entre els nous ministres trobem figures tan poc estimulants com Carmen Calvo, la responsable de negociar una aplicació draconiana del 155 que va deixar via lliure al Partit Popular. També destaca un ministre d’Interior acusat d’haver permès tortures mentre era jutge i que, simptomàticament, havia estat designat pel Partit Popular al Consell General del Poder Judicial. També trobem una ministra de Medi Ambient, Teresa Ribera, que va ser la responsable d’autoritzar ni més ni menys que el Castor; i un ministre de Cultura, Màxim Huerta, molt més conegut per les seves sortides de to que no pas per l’experiència en la gestió cultural. Només cal resseguir les seves piulades, en les qual es «cagava amb el puto independentista» o les que va fer l’1 d’octubre, quan va afirmar que «els independentistes ja han aconseguit suficients fotos», per adonar-se de la frivolitat del personatge. Tampoc convida a l’optimisme el nomenament d’Ivan Redondo com a cap de gabinet de presidència. Redondo va començar com a assessor de Xavier Garcia Albiol en les eleccions municipals del 2007 a Badalona i va ser el responsable de la campanya xenòfoba en la que el candidat del PP va prometre de ‘netejar Badalona’ d’immigració.

Poc després de la votació de la moció de censura, els diputats de Podem varen reaccionar cridant ‘Sí que es pot’. I, de forma simultània, els independentistes es van apressar a felicitar el nou primer ministre espanyol. L’eufòria per la marxa de Rajoy era comprensible; però el substitut i els membres del seu gabinet, no conviden precisament a l’optimisme. De fet, si Pedro Sánchez volia enviar un missatge a Catalunya, aquest ha quedat molt clar: complicitat amb el passat i escasses expectatives de negociació. Mala peça al teler.