Un govern poc esperançador

Ahir es va donar a conèixer la com­po­sició com­plerta del nou govern de Pedro Sánchez. De fet, més aviat podríem dir que ahir va fina­lit­zar el serial en el que s’ha con­ver­tit l’anunci; una ope­ració mediàtica que cer­cava man­te­nir l’atenció i enviar mis­sat­ges a la soci­e­tat i a la resta de par­tits polítics. En un altre comen­tari ja vam valo­rar el pri­mer mis­satge, el nome­na­ment de Josep Bor­rell com a nou minis­tre d’Exte­ri­ors. La desig­nació va repre­sen­tar un mis­satge molt clar. Només cal res­se­guir les valo­ra­ci­ons dels líders de C’s, del PP o dels mit­jans afins per ado­nar-se que van rebre el nom de Bor­rell com si es tractés d’un bàlsam tran­quil·lit­za­dor.

Ahir vam des­co­brir que el mis­satge de Bor­rell no era l’únic que pre­te­nia enviar Pedro Sánchez. Entre els nous minis­tres tro­bem figu­res tan poc esti­mu­lants com Car­men Calvo, la res­pon­sa­ble de nego­ciar una apli­cació dra­co­ni­ana del 155 que va dei­xar via lliure al Par­tit Popu­lar. També des­taca un minis­tre d’Inte­rior acu­sat d’haver permès tor­tu­res men­tre era jutge i que, simp­tomàtica­ment, havia estat desig­nat pel Par­tit Popu­lar al Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial. També tro­bem una minis­tra de Medi Ambi­ent, Teresa Ribera, que va ser la res­pon­sa­ble d’auto­rit­zar ni més ni menys que el Cas­tor; i un minis­tre de Cul­tura, Màxim Huerta, molt més cone­gut per les seves sor­ti­des de to que no pas per l’experiència en la gestió cul­tu­ral. Només cal res­se­guir les seves piu­la­des, en les qual es «cagava amb el puto inde­pen­den­tista» o les que va fer l’1 d’octu­bre, quan va afir­mar que «els inde­pen­den­tis­tes ja han acon­se­guit sufi­ci­ents fotos», per ado­nar-se de la fri­vo­li­tat del per­so­natge. Tam­poc con­vida a l’opti­misme el nome­na­ment d’Ivan Redondo com a cap de gabi­net de pre­sidència. Redondo va començar com a asses­sor de Xavier Gar­cia Albiol en les elec­ci­ons muni­ci­pals del 2007 a Bada­lona i va ser el res­pon­sa­ble de la cam­pa­nya xenòfoba en la que el can­di­dat del PP va pro­me­tre de ‘nete­jar Bada­lona’ d’immi­gració.

Poc després de la votació de la moció de cen­sura, els dipu­tats de Podem varen reac­ci­o­nar cri­dant ‘Sí que es pot’. I, de forma simultània, els inde­pen­den­tis­tes es van apres­sar a feli­ci­tar el nou pri­mer minis­tre espa­nyol. L’eufòria per la marxa de Rajoy era com­pren­si­ble; però el subs­ti­tut i els mem­bres del seu gabi­net, no con­vi­den pre­ci­sa­ment a l’opti­misme. De fet, si Pedro Sánchez volia enviar un mis­satge a Cata­lu­nya, aquest ha que­dat molt clar: com­pli­ci­tat amb el pas­sat i escas­ses expec­ta­ti­ves de nego­ci­ació. Mala peça al teler.