Art perdut
Una de les conseqüències del #MeToo en el món de l’art i la comunicació ha estat comprovar fins a quin punt l’agressió sexual es considera quelcom que pot afectar la carrera de l’agressor, i no com un fet que afecta la llibertat d’expressió, el lliure exercici de la seva professió i l’expressió de la sexualitat de qui la pateix.
Bona part de l’opinió pública s’ha centrat, d’una banda, a establir com consumir a partir d’ara l’obra de Roman Polanski o de Kevin Spacey. De l’altra, s’ha debatut com reincorporar a la feina alguns acusats, com Jeffrey Tambor, exprotagonista de la sèrie Transparent. Tanmateix, no hi ha hagut converses tan elaborades al voltant, per exemple, de com haver estat violada pel productor Harvey Weinstein o haver-se negat a mantenir-hi relacions sexuals ha afectat les carreres d’Asia Argento i Ashley Judd, respectivament. Tampoc ens hem plantejat quantes Kathryn Bigelow –l’única directora amb Oscar– o Meryl Streep hem perdut per culpa de les agressions, el menyspreu i les actituds sexistes dels companys o superiors.
La primera qüestió s’ha de tractar, és clar, però supeditada a la segona. Gràcies al #MeToo hem vist les nombroses maneres, de diferent intensitat i conseqüències, amb què els homes utilitzen el sexe per exercir poder sobre les dones. Des del productor que utilitza la seva influència per crear una xarxa còmplice que li permet violar en sèrie, com Weinstein, fins a casos com els de l’actor Aziz Ansari, que aplica en les seves relacions sexoafectives les perjudicials tècniques de seducció considerades acceptables en les relacions heterosexuals. També s’ha parlat dels tocaments indesitjats i dels comentaris sexistes i obscens a la feina.
Amb aquest mapa d’abusos ben traçat, partint del reconeixement del dany a les supervivents, hem de bastir la prevenció de les agressions sexuals, la seva detecció i els mecanismes per denunciar-les. També la gestió de les conseqüències. El càstig als agressors i la seva reincorporació al món laboral, sí, però també el rescabalament de la feina de les dones afectades per les agressions sexistes en particular i el masclisme en general, i la creació d’un entorn propici per a la florida del talent femení.
En indústries basades en la creativitat, hi ha mala peça al teler. Moltes versions de la figura del geni naturalitzen l’abús i exculpen l’abusador, en glorificar la imatge d’un home excèntric amb tendència a maltractar els més propers pel bé del seu art. El maltractament de l’escriptor de culte David Foster Wallace a l’escriptora Mary Karr es va disculpar en considerar-se una conseqüència de la personalitat turmentada i genial de Wallace. Les males arts envers les actrius de directors com Stanley Kubrick han estat celebrades com una manera de treure suc a les seves interpretacions.
En la narrativa del geni, s’intensifica allò que l’advocada i escriptora feminista Jill Filipovic considera que marca la rehabilitació d’homes poderosos afectats pel #MeToo: l’assumpció que ells, directors, presentadors, actors o productors, són una necessitat pública. Filipovic es pregunta per què hem de retornar una posició de poder a algú que l’ha emprada per abusar d’altres, i més si no ha reflexionat sobre el dany causat. Afirma que, si algú ha pagat la pena dels seus mals, no mereix que li arruïnin la vida, “però perdre la fama no és arruïnar ningú, ni tampoc una penitència”.
La cultura, sovint misògina, que ja ha estat produïda per homes misògins seguirà amb nosaltres. Però perquè tota obra d’art neix d’un context, marca qui participa en la seva creació i s’introdueix en un imaginari social que influeix com entenem el món, hem de consumir l’art amb una perspectiva crítica. Això depèn de deslliurar-nos dels mites que han elevat l’obra d’uns i han amagat, o han avortat, la de les altres, i actuar-hi en conseqüència. Perquè no només hem cregut que l’art de molts homes és indispensable. Hem assumit que, si ells no hi són, no hi haurà ningú que tingui el nivell per ocupar el seu lloc.
