El voraviu

Ana Maria Pastor suma el no 169 i últim a la moció de censura. No en faran prou per salvar M. Rajoy. Hi ha 1 abstenció i 180 sís. Qui ho havia de dir, fa 48 hores? Tertulians, politòlegs i opinió publicada pouen arguments del desert per justificar que ningú fos capaç de preveure res. Tots estàvem, una vegada més, amb el mantra oficial, que era que Rajoy havia guanyat dos anys amb el vot del PNB als pressupostos. L’únic evident és que s’obre una nova etapa de la qual podem especular molt, però sobre la qual no sabem res. Ni els mateixos protagonistes, potser no en saben res. L’àvia Neus, que va néixer l’any cinc (el 1905), que va sobreviure a una joventut de guerra i de postguerra i que era d’aquelles dones que deien que no parlaven de política, ho hauria explicat amb una de les seves dites predilectes: “Déu, nostre senyor, té una maça que pica sense fer remor.” És la dita que utilitzava sempre que li sortien problemes a algú que ella considerava “un mal bitxo”. Passi-ho bé, M. Rajoy! Passi-ho bé, virrei Millo!

Símptomes de la nova etapa. La Rosel asseu a la taula de diàleg ERC (Ester Capella), PSC (Marc Lamuà) , PDeCat/JxCat (Ferran Bel) i En Comú Podem (Josep Vendrell), que amb més o menys encert, tocaran junts el violí durant cinquanta minuts. “Qué buenos son los padres escolapios, qué buenos son que nos llevan de excursión.” El vídeo serà material de primer ordre per a un màster de comunicació corporal: ganyotes facials, respiració tallada, mirades clements, parpelles ascensor… Se sent i es veu que la processó va per dins. El diputat socialista Marc Lamuà és qui més sua la cansalada. Ha d’explicar si ell (com Pedro Sánchez la setmana passada) considera el president Torra un supremacista i un xenòfob, el Le Pen de la política catalana. Manlleva, segons explica, una expressió de l’escriptor Antoni Puigverd. “El president és un essencialista herderià.” A aquestes hores de la nit, és el que estan disposats a desescalar, ara que els independentistes els han portat a La Moncloa. Quina por les noves amistats!

Moment Rahola. TV3 no ha aprofitat el parèntesi del programa per lliurar-nos del magisteri i la doctrina de la Pilar de Catalunya. Amb segons qui, les portes giratòries no acaben de fer mai la volta sencera…, però deixem-ho. Moment Rahola, dèiem. Entra a sac. Feliç d’haver fet fora Rajoy. Ella ha defensat el sí des del primer moment. No en té cap dubte. I sap fins i tot el que ens ha de donar Sánchez perquè ens sentim compensats: ha d’anar amb compte, segons diu, amb quin fiscal general de l’Estat nomena. És a dir: ni el pa, ni la molla, ni les engrunes no val, el vot. N’hi haurà prou que fem un vol per la fleca i flairem l’olor que ve del forn. Això és el que proposa Rahola. Una meravella de l’estratègia política que no ens hauria d’estranyar si no fos per la memòria de peix de l’opinió publicada. Quant fa que el seu immens ego va provocar la crisi que va provocar a ERC i va posar fi a la fundació d’aquell gran èxit que es va dir PI? Però no cal esperar a veure qui designen fiscal general de l’Estat. La Rahola encara és a la taula del FAQS i ja es coneix el resultat de la votació de la militància socialista de Badalona a la proposta de governar amb el PP i Cs: 92,6% a favor. Com dèiem: quina por les noves amistats! “I l’aigua que baixa!”, que diria l’àvia Neus.

La dieta informativa de la setmana ha canviat de prescriptor. Des de primera hora comença la intoxicació amb possibles noms per agafar cartera al govern. I n’hi ha un que tothom dona per segur: Josep Borrell serà el nou ministre d’Afers Estrangers i Cooperació. Ara sí que queda clar que Roma no paga traïdors, governi César o governi August. Missatge de transparència per a aquells que pensaven que el sí dels independentistes era més que un no a Rajoy. Ahir a Badalona es va veure el que es podia esperar de la militància socialista i avui es veu el que es pot esperar de Pedro Sánchez. Rescata del bagul dels records qui ja caminava cap a Cs de bracet de Societat Civil Catalana; el furibund espanyolista que creu (així ho va dir públicament a Iceta) que no cal pensar en indults, que cal pensar en desinfecció. La notícia m’ha enxampat encara a casa i el meu acte reflex ha estat fer amb el president Sánchez el que en Nani Roca, activista de la coordinadora de l’N-II per l’autopista, ja va fer amb en Borrell el 27 de març del 1993 en l’acte d’inauguració de la variant de Girona: abaixar-me els pantalons i ensenyar-li el cul.

Dies com avui és imprescindible parar atenció a la missatgeria que la caverna envia al seu ramat ideològic. Així que faig zàping a Trece, la cadena de la Conferència Episcopal Espanyola, per veure com paeixen. La pregunta del baròmetre que tenen en marxa és: “Fa bé el PP de retirar concessions econòmiques al PNB en els pressupostos? I els teleespectadors, que com a bons cristians no tenen ànims de venjança, ho deixen clar: 88,8 % sí i 11,2 % no.

Barcelona. (‘El Món a RAC1’). 10.11 h.

En Melcior Comas penja, una vegada més, una genialitat: “A veure si els idiotes no tenen dret a ser ministres.” I encara una altra sobre el mateix tema: “Han posat un astronauta podent-hi posar en Miquel Iceta; no ho entenc.” Ja tenim la totalitat del Consell de Ministres i és fonamental que ens ho agafem amb tot l’humor que siguem capaços. Han passat tot just cinc dies des que els vots independentistes (a banda d’enviar M. Rajoy a casa) van portar Pedro Sánchez a La Moncloa. Recordin que segons la teoria de la Pilar de Catalunya l’agraïment socialista haurà de venir amb el nomenament del fiscal general de l’Estat. I l’esperem amb candeletes. Segurament, els detallets d’aquests dies són per despistar. El tema de Badalona l’hem d’entendre com a política local i en Borrell ha entrat per la seva experiència europea. Les declaracions de l’Iceta ja seran convenientment rectificades per un superior quan calgui. I del nou ministre de Cultura, no us heu de quedar amb això de “me cago en el puto independentista”, sinó amb la seva picada d’ullet republicana: “Yo creo que Felipe va a dejar a Letizia por la nueva que han puesto en el telediario.”

Vestim la mona del que vulguem, però és mona. Ni Tarzan, ni Jane. Mona. Des d’ahir a quarts de nou del vespre (perquè hi hagués temps que els hi publicitessin en el TN vespre) estem amb la murga del diari Ara, que va llançar unes imatges de Junqueras, Forn i Romeva robades a la presó d’Estremera. Unes imatges marcades amb el logotip (com es marquen els vedells) perquè no se’ls escapi ni un impacte publicitari dels que els han de proporcionar els que cliquin per reproduir-les. Per posar-hi vaselina (i ajudar a fer-ho viral) ho acompanyen de grans dissertacions sobre l’interès informatiu, la llibertat d’expressió, el periodisme d’investigació, la denúncia de la injustícia i una llarga rastellera de tòpics de mal pagador. Al llarg del dia la indignació s’ha centrat en institucions penitenciàries, que ja investiga qui ha gravat. Però els drets es vulneren quan les imatges es difonen i els responsables de la difusió ja els coneixem. I com ha dit l’advocat dels presos, les imatges s’han gravat perquè algú hi ha fet negoci. Hem entrat en l’univers de la premsa del cor? Perquè els conceptes “imatges robades” i “pagament per exclusives” són de la premsa del cor, veritat? No siguem fariseus. L’explicació és ben simple. Recorden el famós “és l’economia, estúpid!”? Doncs no cal marejar més la perdiu: són els clics, estúpid!