Fins on està disposat a arribar el PSOE?

Una vegada han pres possessió dels seus càrrecs, els ministres del nou govern de Pedro Sánchez han començat a llançar els primers missatges sobre el conflicte polític que viu el nostre país. Molts missatges, però poques propostes. Bona part dels membres del nou gabinet han recordat que el PSOE té el poder que té i pot fer el que pot fer. La ministra de Política Territorial i Funció Pública, Meritxell Batet, va afirmar diumenge que “les majories parlamentàries són les que són” i va recordar que “només tenen 85 diputats”.

A banda d’aquesta obvietat, la gran pregunta no és només què podrà fer el govern de Pedro Sánchez, sinó quina és la seva proposta. O, dit en altres paraules, no només què podrà fer, sinó què estaria disposat a fer. En aquest sentit, la primera constatació és la negativa a donar la paraula a la ciutadania, a acceptar un referèndum acordat. La ministra de Política Territorial i Funció Pública, la suposada cara amable de la quota catalana del nou govern, va afirmar, de manera taxativa: “No sortirem del conflicte amb un referèndum.” Una resposta, val a dir, que va deixar anar quan se li va preguntar sobre la possibilitat de sotmetre a referèndum la proposta d’estatut del Cercle d’Economia. No deixa de sorprendre aquesta contundència si tenim en compte que el programa electoral del PSC del 2012 (que devia votar Meritxell Batet) reclamava una consulta “acordada, legal i pactada” amb l’Estat. I que, molt més recentment, en el document que inicialment s’havia de debatre en el tretzè Congrés del PSC, tornava aparèixer aquesta possibilitat, ni que fos després de votar una proposta federal. Ara, però, el PSC ha renunciat a una solució que reclamen més del 80% dels catalans.

Com sortirem, doncs, del conflicte, manllevant les paraules de la ministra? Meritxell Batet parla d’una solució de consens i situa en aquest punt la reforma federal. Però es fa difícil imaginar que es pot sortir de l’atzucac amb una hipotètica reforma que la majoria dels catalans no volen, i que tampoc aniria més enllà de la Declaració de Granada ni superaria mai l’escull del Congrés i el Senat. La solució, en tot cas, depèn de donar la veu a la ciutadania. Aquesta és la solució de consens i la que s’hauria de plantejar qualsevol democràcia madura.