És possible acostar els presos?

Fa pocs dies, la ministra de Política Territorial i Funció Pública, Meritxell Batet, es va referir a l’acostament dels presos i va declarar que no estava en mans de l’executiu “perquè no hi ha condemna ferma i com que és presó provisional és decisió del jutge”. No és l’únic ministre que s’ha espolsat la responsabilitat i, al mateix temps, s’ha fet un embolic amb aquesta qüestió. En realitat, però, el govern espanyol disposa de marge i de competències per traslladar els presos polítics a les presons catalanes. L’article 31 del reglament penitenciari estableix que la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries, que depèn del Ministeri de l’Interior, té (i cito textualment) “competència exclusiva per decidir, amb caràcter ordinari o extraordinari, la classificació i el destí dels reclusos en els diferents establiments penitenciaris”. I, a més, la instrucció 11/2011 de la mateixa secretaria estableix com a norma general, el “criteri de proximitat amb el domicili de l’intern” a l’hora de decidir en quin centre han de romandre els reclusos. En aquests moments, a més, el Tribunal Suprem ha conclòs la instrucció i ha dictat la interlocutòria de processament, per la qual cosa l’excusa de la necessitat de mantenir-se a prop de l’alt tribunal no té cap sentit, tenint en compte que no hauran de comparèixer davant de la justícia fins a la data del judici, que encara no ha estat fixada.

No hi ha cap excusa, doncs, per perllongar el patiment de les famílies, que s’han de desplaçar quilòmetres i quilòmetres per veure els seus pares, parelles o fills. Es tracta d’una autèntica ignomínia que només es pot interpretar en termes de càstig polític. El 23 d’abril, Jordi Cuixart, que va ingressar a la presó el 16 d’octubre de l’any passat, demanava el seu trasllat a un centre de Catalunya per tal de poder veure el seu fill de pocs mesos. De moment, Institucions Penitenciàries ni tan sols ha contestat. El temps, doncs, corre i el dany augmenta dia a dia.

De tota manera, no ens enganyem. La solució no és l’acostament, sinó la llibertat i el retorn dels presos i els exiliats polítics. Tal com deia Jordi Turull, de la presó estant: “Defensar que el problema dels presos polítics s’arregla amb l’acostament és com defensar que les goteres s’arreglen posant galledes. La injustícia greu és l’empresonament, la distància és la crueltat afegida. Què el llegir no ens faci perdre l’escriure...”. Aquesta és la petició de la immensa majoria de la societat catalana que des de La República també volem fer nostra.