L’odissea de l’‘Aquarius’

El cas del vaixell Aquarius ens torna a encarar amb el drama de les persones que emigren fugint dels seus països. Però amaga, sota la indignació, l’abast real de la situació.

El trànsit intercontinental de persones existeix des que hi ha persones. De manera natural, s’ha accelerat a mesura que els desplaçaments s’han fet més fàcils i més accessibles. Segons informes de l’ONU, el 3,3% de la població mundial són residents en països diferents d’on han nascut. Les xifres inclouen tant immigrants econòmics, com estudiants, com refugiats. Aquests últims són uns 20 milions. Tot s’ha accelerat en els últims quinze anys.

La immigració, per tant, és un fenomen humà. I en alguns llocs esdevé un problema. Això passa quan els desplaçaments no són voluntaris, o si més no pacífics, sinó forçats per conflictes. Qualifiquem, doncs, quan calgui, la immigració com a problema. Ep, sempre que tinguem clar que el problema és la immigració i no pas l’immigrant. Els immigrants no són cap problema: en són les víctimes principals.

Acollir gent desplaçada és un acte humanitari degut, que no hauria de tenir objecció. Però la solució no és pas només l’acollida, de la mateixa manera que socórrer les víctimes d’accidents de trànsit no serveix per resoldre la mortaldat a la carretera. La clau és posar fi a les causes que generen èxodes massius. Cal planificació estratègica a mitjà i llarg termini, resolució política i tots, tots, els recursos humans i econòmics que facin falta fins a aconseguir que els desplaçaments de població al món siguin voluntaris, o a la recerca d’oportunitats, però mai fruit de la desesperació, la por i la misèria.