Un cas que posa en evidència Pedro Sánchez

La pre­sen­tació del nou exe­cu­tiu de Pedro Sánchez va ser rebuda amb tota mena d’elo­gis. Es va des­ta­car la forta presència de dones, un fet cer­ta­ment històric. I, al mateix temps, es va fer incís en la qua­li­fi­cació dels seus mem­bres, un aspecte que fins i tot es va reconèixer des de l’opo­sició. El nou pre­si­dent espa­nyol va con­ver­tir la difusió de l’exe­cu­tiu en una ope­ració de màrque­ting, per­fec­ta­ment pen­sada per atreure l’atenció dels mit­jans durant hores i sor­pren­dre amb cada nom, amb cada minis­tre. Para­do­xal­ment, però, el dar­rer que es va donar a conèixer ha estat el pri­mer que ha ple­gat. L’exmi­nis­tre de Cul­tura Màxim Huerta era molt més cone­gut per la seva presència tele­vi­siva en algun pro­grama sen­sa­ci­o­na­lista o pels seus tuits frívols i polèmics que no pas per l’experiència en la gestió cul­tu­ral. Però allò que l’ha fet caure no ha estat aquest per­fil, sinó un frau fis­cal con­si­de­ra­ble.

Quan es va donar a conèixer que havia defrau­dat a Hisenda més de 218.000 euros entre els anys 2006 i 2008, resul­tava total­ment invi­a­ble man­te­nir-lo en el càrrec. El pro­blema de Màxim Huerta, però, no era només la inca­pa­ci­tat d’un defrau­da­dor d’Hisenda per ges­ti­o­nar els afers públics; sinó també les men­ti­des amb que ha inten­tat defen­sar-se durant les dar­re­res hores. És fals que no hagués comès un frau fis­cal; és fals que hi hagués hagut un canvi de cri­teri en Hisenda; és fals que regu­la­ritzés la seva situ­ació fis­cal quan es va can­viar de cri­teri; és fals que el tema estigués cadu­cat i resolt; i també és fals que no hi hagués mala fe. Massa men­ti­des per ocu­par un càrrec públic.

En tot cas, el pro­blema no és només de Màxim Huerta, que va amar­gar el seu his­to­rial fis­cal a la per­sona que li havia fet con­fiança. La dimissió o el ces­sa­ment del minis­tre de Cul­tura més breu de la democràcia també és una mos­tra de la fri­vo­li­tat de Pedro Sánchez, la per­sona que el va esco­llir per encapçalar el Minis­teri de Cul­tura i que, a l’hora de nome­nar el seu gabi­net, ha demos­trat molt més interès pel ressò mediàtic que no pas pel per­fil del seu exe­cu­tiu. Com és pos­si­ble que cap per­sona de l’entorn del pre­si­dent tingués conei­xe­ment d’un frau que havia arri­bat a la justícia? Amb quins cri­te­ris es trien o quins fil­tres pas­sen les per­so­nes que han d’ocu­par càrrecs públics? Sánchez ha acon­se­guit tan­car amb cele­ri­tat i con­tundència la seva pri­mera crisi, però el cas de Huerta deixa més inter­ro­gants que no pas res­pos­tes, més incògni­tes que no pas cer­te­ses.