Quinze dies de govern a Catalunya
Avui fa quinze dies que van prendre possessió els tretze consellers del govern Torra. Un president no pot governar si no té un govern per dirigir. Són aquí per aixecar de manera immediata el control remot antidemocràtic i bloquejador del 155 durant set mesos, per evitar un bucle de bloqueig-eleccions i de pèrdua de llençols en cada bugada i, és clar, per executar polítiques sectorials en benefici de tothom. Per desencallar mesures, programes i recursos encallats. Per prendre decisions en compliment d’un pla de govern que s’ha d’aprovar, explicar i divulgar a bastament i sense dilacions.
I l’activitat immediata dels consellers ha posat més en evidència les falsedats de la propaganda del 155, com ara la signatura del conseller El Homrani als 250 expedients que aturaven des de feia mesos 340 milions d’euros per a la gestió social i aportacions extraordinàries per a la renda garantida de ciutadania. I ha evidenciat la necessitat i la voluntat d’aquest govern de recuperar l’activitat, la iniciativa i la direcció política en tots i cadascun dels departaments.
Entre els electors que van votar les formacions republicanes el 21-D, hi pot haver els que estan a l’expectativa i fan un vot de confiança durant almenys els cent primers dies d’aquest govern, els que en critiquen la seva mateixa existència i composició, els que li reclamen la materialització de la República i els qui reparteixen ànim i exigència a parts iguals entre aquestes opcions o d’altres d’intermèdies. Per a tots ells, per als que no van votar opcions republicanes i també per al 20% restant –el que no va votar–, aquest govern –i/o els partits que li donen suport– ha d’exposar ben aviat amb arguments sòlids carisma, i amb fets les pautes, els objectius i les mesures d’actuació no només sectorials, sinó estratègiques per encarrilar el (nou) camí cap a la República. D’això i del lideratge polític en dependrà la confiança social i l’estat d’ànim general i particular –que són clau–, i que actuacions que busquen generar confrontació social i la ulsterització del país s’estavellin contra la capacitat d’assertivitat i de resiliència d’una majoria.
