La poma enverinada
L’1-O, i no pas el 27-O, és el moment fundacional de la República Catalana, el trencament emocional i polític definitiu d’una part substancial de la societat amb un Estat que, històricament, ha posat en marxa la maquinària criminal, repressiva i judicial per garantir la impunitat de qualsevol règim espanyol –dictatorial o democràtic– que combati un suposat enemic de la pàtria. L’1-O, Espanya va fer fallida a Catalunya, no només perquè les porres el van deslegitimar com a estat democràtic, sinó, i més important, perquè el carrer i les institucions, amb una coordinació mai vista en una societat, van humiliar un Estat autoritari i violent que havia jurat que no hi hauria referèndum. Amb intel·ligència i estratègia, voluntariat i dignitat. Sense clavegueres. És justament aquesta unitat d’acció pacífica i democràtica allò que converteix l’1-O en un canvi de paradigma social, cultural i polític, que fa moralment inviable que aquesta mateixa societat accepti fer un pas enrere en la seva dignitat.
És tot aquest patrimoni el que pretén dilapidar el PSOE amb la seva poma enverinada del fals diàleg. I el que és pitjor, pretén que sigui el mateix independentisme institucional qui enverini els ciutadans per tal que renunciïn a aquest moment fundacional i acceptin la readmissió pietosa al règim del 78 i al consegüent repartiment de privilegis que garanteix que ningú no aixecarà més catifes del compte. Les catifes només s’aixequen quan el règim està en perill i requereix un nou cicle de bipartidisme que estabilitzi el búnquer, amb monarquia i elits econòmiques al capdavant. I la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy no és més que una operació d’estat en aquest sentit.
Els partits independentistes s’han vist abocats a votar-hi a favor. Altrament, l’autoanomenat progressisme espanyol els hauria acusat de sostenir un govern corrupte i escorat a l’extrema dreta. Avalar un govern violent, responsable de les porres i la repressió permanent, els presos polítics i els exiliats, no hauria estat fàcil. Però el sí al PSOE, un avalador més del 155, que menysté el dret a decidir i que considera que cal desinfectar Catalunya d’independentistes, no pot acabar sent la porta d’entrada a les renúncies nacionals. Perquè el PSOE té un encàrrec, blanquejar el règim del 78 de portes endins i, sobretot, a Europa. Ha de fer recular Catalunya novament cap a l’autonomisme amable, liquidant socialment la idea del dret a decidir a canvi d’un Estatut de fa tretze anys que ja aleshores no donava resposta plena a les aspiracions socials, nacionals, culturals i econòmiques del país. Era fruit d’una altra poma enverinada que havia mossegat el govern tripartit.
La jugada del PSOE, si li surt bé, és demolidora. Deixaria el país en un estat de letargia nacional comparable al País Basc. Es tracta de destruir el vincle que ha creat el procés entre la societat civil i les institucions catalanes, que va generar tot un nou sistema polític en què el carrer decideix i el govern obeeix, de baix a dalt. Amb problemes i disfuncions, sí, però sense aquest “de baix a dalt” mai no s’hauria arribat a l’1-O. I ara, cal afrontar la temptació d’acceptar la rendició amable que proposa el nou Madrid, un llop amb pell de xai. Pedro Sánchez mostrarà a Europa la cara d’una nova Espanya, disposada al diàleg i a reformar la Constitució, i mentrestant, el govern de Quim Torra haurà de gestionar aquesta trampa. Ni pot ni s’ha de negar a parlar amb el nou executiu, però ha de tenir present sempre la línia vermella que va marcar l’1-O. Per sota del dret a decidir, només hi ha el buit.
Per tot plegat, el binomi exili carrer pot ser el desllorigador. Preservar la internacionalització del conflicte amb els exiliats i mantenir la mobilització ciutadana, a més de recuperar els presos polítics, ha de ser l’objectiu A-1 de l’independentisme si veritablement vol construir república. Una república que arribarà, però que demanarà resistència, perseverança i, sobretot, unitat. La unitat que va donar vida a l’1-O.
