El president Torra va a Madrid

En el món de la reso­lució de con­flic­tes hi ha un con­cepte clau cone­gut com a “banda de nego­ci­ació”. És l’espai comprès entre el màxim que s’aspira a acon­se­guir i el màxim que s’està dis­po­sat a cedir. Com més ampla és la banda de nego­ci­ació, més gran és el marge de mani­o­bra. Com més allu­nyada de l’altre se situï la posició de par­tida d’aquell que té la pae­lla pel mànec, més capa­ci­tat tindrà de fer veure que fa con­ces­si­ons sense que en rea­li­tat cedeixi en res sobre el que no està dis­po­sat a tran­si­gir.

És en aquest marc que se situa l’estratègia política i judi­cial de l’Estat espa­nyol amb Cata­lu­nya durant els últims anys. Hi ha hagut una feina de lami­nació de l’auto­no­mia cons­tant, i en els últims mesos de càstig judi­cial arbi­trari, amb l’objec­tiu de situar-la en un punt de regressió des del qual es pot dei­xar anar corda amb prou marge per man­te­nir-se prou lluny del punt on l’Espa­nya cen­tra­lista començaria a per­dre-hi.

Per enten­dre’ns, si al cove català el 2009 hi havia vint pei­xos, des del 2010 l’Estat n’ha repes­cat posem que quinze. I aquí entren en joc els pre­si­dents Torra i Sánchez. Avui, ens han ofert el pri­mer pei­xet. Més enda­vant pot­ser seran cinc. Si convé, fins i tot deu. En rea­li­tat, però, no esta­ran cedint res que no fos al cove català abans del con­flicte.

Hi pot haver algun incaut que es pensi que els trac­tes en aquests ter­mes poden ser pro­duc­tius. Caldrà veure qui cau a la trampa de nego­ciar un encaix de mínims en comp­tes de pac­tar una sepa­ració o, com a mínim, un referèndum per tal que deci­deixi el poble. Però, d’entrada, és posi­tiu veure com a l’altra banda s’asse­uen a la taula. La resistència a les urnes i la per­sistència groga al car­rer no han estat deba­des.