El president Torra va a Madrid
Caldrà veure qui cau a la trampa de negociar un encaix de mínims
En el món de la resolució de conflictes hi ha un concepte clau conegut com a “banda de negociació”. És l’espai comprès entre el màxim que s’aspira a aconseguir i el màxim que s’està disposat a cedir. Com més ampla és la banda de negociació, més gran és el marge de maniobra. Com més allunyada de l’altre se situï la posició de partida d’aquell que té la paella pel mànec, més capacitat tindrà de fer veure que fa concessions sense que en realitat cedeixi en res sobre el que no està disposat a transigir.
És en aquest marc que se situa l’estratègia política i judicial de l’Estat espanyol amb Catalunya durant els últims anys. Hi ha hagut una feina de laminació de l’autonomia constant, i en els últims mesos de càstig judicial arbitrari, amb l’objectiu de situar-la en un punt de regressió des del qual es pot deixar anar corda amb prou marge per mantenir-se prou lluny del punt on l’Espanya centralista començaria a perdre-hi.
Per entendre’ns, si al cove català el 2009 hi havia vint peixos, des del 2010 l’Estat n’ha repescat posem que quinze. I aquí entren en joc els presidents Torra i Sánchez. Avui, ens han ofert el primer peixet. Més endavant potser seran cinc. Si convé, fins i tot deu. En realitat, però, no estaran cedint res que no fos al cove català abans del conflicte.
Hi pot haver algun incaut que es pensi que els tractes en aquests termes poden ser productius. Caldrà veure qui cau a la trampa de negociar un encaix de mínims en comptes de pactar una separació o, com a mínim, un referèndum per tal que decideixi el poble. Però, d’entrada, és positiu veure com a l’altra banda s’asseuen a la taula. La resistència a les urnes i la persistència groga al carrer no han estat debades.