La memòria dels vençuts
El secretari de Justícia del PSOE, Andrés Perelló, va anunciar fa alguns dies que el govern espanyol volia proposar una nova llei de memòria històrica. Des de l’endemà mateix que s’aprovés aquesta llei, el 26 de desembre del 2007, partits i entitats van denunciar que s’havia quedat curta. De fet, com molts altres temes, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero no es va atrevir a desempallegar-se del discurs de la dreta i a construir un relat propi que, en aquest cas, trenqués amb els silencis i les misèries de la Transició espanyola i restituís la dignitat de les persones represaliades.
Un dels temes de debat ha estat el futur del Valle de los Caídos. El portaveu del PSOE va anunciar la intenció de retirar les restes de Francisco Franco i oferir una solució per a aquest lloc. L’anunci va generar expectatives, però aquestes es van refredar aviat. Poques hores després, la ministra d’Indústria, Reyes Maroto, assegurava que no hi havia cap decisió presa. Val la pena recordar que fa poc més d’un any el PSOE va aconseguir que el Congrés aprovés una proposició de llei en què es reclamava, entre altres coses, que s’exhumessin les restes de Francisco Franco del Valle de los Caídos i es traslladessin a un altre lloc per poder reconvertir així el mausoleu franquista en un monument d’homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Ara, des del govern, el partit socialista té l’oportunitat de passar de les paraules als fets, de les votacions simbòliques a les polítiques reals.
Resulta urgent, doncs, revisar a fons les polítiques de memòria històrica. I no només per superar la ignomínia que representa un monument funerari dedicat a Francisco Franco. Resulta inversemblant que més de quaranta anys després de la mort del dictador encara subsisteixi una fundació dedicada a la seva memòria o una càtedra que duu el nom d’Alfredo Kindelán, responsable dels bombardejos sobre la població civil durant la Guerra Civil. Resulta urgent, també, que les exhumacions passin a ser polítiques públiques o que es declari la nul·litat de tots els judicis del franquisme i es reformi la llei d’amnistia per dur a judici els culpables. I, finalment, resulta urgent que es prohibeixi l’apologia o la banalització del franquisme i del feixisme, com ja passa en altres països amb un passat dictatorial. Resulta urgent, en definitiva, construir una memòria històrica a partir de la veritat, la justícia i la reparació, pilars fonamentals per restituir la dignitat de les persones represaliades. Queda, doncs, molt camí per fer.
