De signes, senyals i símbols

El 30 de juny del 1994, la Gene­ra­li­tat va reconèixer ofi­ci­al­ment la llen­gua de sig­nes cata­lana, una efemèride que em fa pen­sar que, ben mirat, tots vivim en un com­plex sis­tema de sig­nes, senyals i símbols. Ens han soci­a­lit­zat com a ani­mals capaços d’ela­bo­rar i de comu­ni­car sig­nes. Actuem i reac­ci­o­nem en funció de com els inter­pre­tem i en gene­rem. Qui admi­nis­tra els símbols, en con­trola també els sig­ni­fi­cats. Que els ho expli­quin, als polítics!

“No he dub­tat mai de la veri­tat dels sig­nes, Adso, són l’única cosa que l’home té per ori­en­tar-se en el món.” Ho diu Gui­llem de Basker­vi­lle a El nom de la rosa d’Umberto Eco i trobo que està car­re­gat de raó.

El signe crea quel­com a la ment de l’intèrpret i aquesta cosa que ha estat cre­ada pel signe, també ha estat cre­ada per l’objecte del signe. Allò que ha creat la ment de l’intèrpret no és la imatge de la cosa –la repro­ducció sen­so­rial de l’objecte–, sinó que pren el lloc de la cosa, tal com l’ambai­xa­dor pren el lloc del seu país i el repre­senta en un país estran­ger. Per això diem que els sig­nes són sem­pre fic­ci­ons que estan en lloc de les coses. Un signe és la recre­ació d’alguna cosa –exis­tent o no– que reque­reix una repre­sen­tació per ser expres­sada. És la ins­trucció per a la inter­pre­tació. Amb ide­o­lo­gia o sense. Es fa ser­vir per trans­me­tre infor­mació, per dir quel­com, per indi­car a algú alguna cosa que una altra per­sona coneix i que vol que la resta també cone­gui. I això sol tenir un sig­ni­fi­cat que no és cap altre que allò que dona a conèixer, allò a què es refe­reix el signe. Aquest sig­ni­fi­cat adqui­reix una dimensió supe­rior quan es con­ver­teix en símbol. I un símbol fun­ci­ona, comu­nica, només perquè les per­so­nes s’han posat d’acord que repre­senta alguna cosa. A par­tir de les repre­sen­ta­ci­ons simbòliques, és pos­si­ble enten­dre fac­tors clau de la cul­tura que els va ori­gi­nar. Una foto és un signe, el fum és senyal que hi ha foc i una paraula, com un gest, és un símbol. No en va, el nos­tre ima­gi­nari popu­lar i col·lec­tiu està fet a còpia de sig­nes, senyals i símbols.