La llum entre els arbres
Hi ha una paraula en japonès que és impossible de traduir als altres idiomes i que està carregada de sentit: komorebi. La llum del sol que es filtra a través de les fulles dels arbres i que es mou en funció del vent, del sol, del moviment, del cel, de la pluja i de la nostra posició. Aquesta capacitat de percepció del matís de la llum, expressió de la subtilitat oriental que fuig de la grandiloqüència amb què Occident s’expressa, ens porta a poder incorporar una mirada indispensable en aquests moments de tanta complexitat política a Catalunya. I de Catalunya, a Europa. Trobar la llum enmig d’un ecosistema espanyol hostil, en què el processament del jutge Llarena demostra desesperació a la defensiva i amb clares limitacions democràtiques. Trobar la llum enmig d’una Europa que s’allunya de la unió federal i de l’estima als drets humans com a identitat de referència. Una Europa amb temptacions de reconduir la política migratòria encara amb més duresa cap a espais d’excepcionalitat jurídica.
Què ens diu el komorebi? Per trobar la llum hem de mirar els arbres. Entre la situació a Europa i a Espanya tenim un denominador comú. La feblesa democràtica i la realitat d’una involució patent basada en l’excepcionalitat legal. Ja no parlem de riscos, parlem de realitats. I la possibilitat d’enllaçar una proposta catalana per també millorar Europa ens aporta una llum indispensable per superar presons en què alguns, tant d’aquí com d’allà, creuen. La mirada petita i el rebuig a l’altre. Dit d’una altra manera, el dogmatisme i el sectarisme. Repassar Ferrater Mora, Maragall, Almirall, Gaziel, Rodoreda, Bertrana, Pla i la subtil Marçal ens porta a la consciència dels nostres riscos. I aquests els vivim cada dia, de fet són, en part, la raó d’alguns dels nostres bucles catalans.
Afirmar que a Espanya hi ha limitacions democràtiques és objectiu. En primer lloc, l’ONU, en els informes del 2013 i el 2014 del relator Pablo de Greiff, va establir greus dèficits en el model de superació del franquisme i va recomanar immediatament la supressió de la llei d’amnistia, l’anul·lació de sentències, la identificació de les persones desaparegudes i reforçar les deficitàries polítiques d’asil als refugiats polítics, a la cua d’Europa.
Si el PSOE vol ser un govern d’estat, faria bé de mirar cap a l’ONU i no mantenir-se a la defensiva de les pors electorals que el fan presoner d’un PP desesperat i d’uns Ciutadans que ho arrisquen tot a només rearmar el nacionalisme espanyol, que no és el mateix que rearmar la democràcia. Com abans engegui reformes de regeneració democràtica dràstiques, abans guanyarà una credibilitat europea i una utilitat col·lectiva indispensables per exercir el govern basat en el consens pel qual la moció col·lectiva va portar al poder el president Pedro Sánchez. Determinació i coratge són dues llums que també al Japó conformen els otoko-daté, els líders naturals de la democràcia, líders enèrgics d’una peça, que defensen els drets populars. El calendari electoral del 2019 fa indispensable avançar ràpidament i evitar que les mesures més dràstiques puguin ser eines de contraatac electoral, que encara que sigui de baix nivell, pot tenir els seus efectes populistes.
En segon lloc, el dèficit democràtic espanyol es percep i s’evidencia en la ruptura de l’algoritme democràtic a Catalunya. Quan l’independentisme ha crescut i el dret a decidir ha esdevingut majoritari, els vots de la gent han estat castrats permanentment fins a un 1 d’octubre dramàtic, el discurs monàrquic que va vetar la pluralitat política i l’escandalosa resposta judicial. Els empresonaments i els exilis han reactivat una lluita jurídica que a poc a poc, com deia Proudhon en reclamar la fertilitat dels esdeveniments per als bons polítics, està posant de relleu que el dret a decidir s’ha d’afrontar sense fer de l’independentisme una ideologia prohibida. Si es vota, s’ha de canalitzar. La supervivència d’una cultura depassa de molt la custòdia d’una llengua o d’una història. La democràcia permet crear col·lectivitat sense que els nacionalismes etnocèntrics o dominants la matin. Ara mateix, la lluita jurídica, especialment la internacional, està esdevenint el camp de batalla de la causa dels drets civils. I el diàleg lleial haurà de ser l’eix de la política. Llums i ombres.
La complexitat del dilema català per a l’Estat espanyol és clara. O repressió judicial o resposta política. Una estratègia de litigi internacional, liderada amb la gran professionalitat creativa del jurista Gonzalo Boye i amb la capacitat de mobilització de la gent, està posant la raó d’estat espanyola en un creuament de camins. Un altre mot japonès, que no té traducció literal encabeix el moment republicà d’exigència de referèndum en què ens trobem: gaman. Resistència, capacitat de seguir intentant alguna cosa, de mantenir-se en el propòsit, malgrat l’adversitat.
