Dèficit crònic d’inversió pública
El president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, deia fa uns dies que Catalunya havia de tornar a liderar i a ser el motor econòmic d’Espanya. És una frase eloqüent, però plena de cinisme pels pals a les rodes crònics imposats pels governs de torn de Madrid. Podem fer una mica de memòria, tot i que algunes mesures adoptades pel Consell de Ministres del govern de Rajoy encara estan calentes.
Fa uns mesos es va aprovar un decret exprés que facilitava el trasllat de les seus socials d’empreses ubicades a Catalunya cap a altres comunitats autònomes sense passar pels accionistes. Un decret curiós si pensem en la transcendència que suposa per a una empresa aquesta decisió. Ara, n’hi ha que demanen incentius fiscals perquè tornin les companyies, algunes molt grans i pertanyents a l’Ibex 35. Aquesta decisió reforça Catalunya com a motor econòmic de l’Estat?
La inversió pública és clau per accelerar l’activitat econòmica. Si analitzem la inversió de l’Estat a Catalunya, veiem que de manera permanent decep, i molt. La inversió de l’Estat a Catalunya per al 2018 se situa en el 13,3% del total estatal, quan el PIB català supera el 19,5%. Cal recordar, però, que el 2015 Catalunya només va rebre el 9,9% de la injecció pública estatal, segons dades de la Cambra de Comerç de Barcelona. A més, la inversió de l’Estat per habitant a casa nostra és gairebé un 18% inferior a la mitjana que destina al conjunt de l’Estat, segons es desprèn d’una anàlisi sobre les inversions de l’administració central a Catalunya que ha elaborat la Cambra de Comerç de Barcelona.
Així, malgrat el millor tracte que Catalunya rep de l’Estat en els pressupostos de l’any 2018, impulsats per Mariano Rajoy i que Pedro Sánchez va dir que assumiria en el debat de la moció de censura, la inversió per capita a Catalunya és inferior a la mitjana. En concret, segons la Cambra, la inversió per habitant a Catalunya se situa en 178,6 euros, i la mitjana espanyola és de 217,5 euros. Aquesta decisió reforça Catalunya com a motor econòmic de l’Estat?
Hisenda va admetre, quan encara manava Cristóbal Montoro, que el dèficit fiscal català havia crescut fins als 10.000 milions d’euros el 2014. El diner que Catalunya aporta a l’Estat i no torna va augmentar un 18% entre els exercicis 2013 i 2014. En una línia similar, la Generalitat xifra el dèficit fiscal català en 16.570 milions d’euros aquell mateix any, que suposa el 8,4% del PIB, segons càlculs del govern català a partir del mètode del flux monetari. Si es pren com a referència l’altre mètode de càlcul, el de càrrega-benefici, el dèficit fiscal seria d’11.590 milions, equivalent al 5,9% del PIB català. Quants projectes i infraestructures s’haurien pogut dur a terme durant tots aquests anys i quanta ocupació s’hauria pogut crear? El creixement de l’economia també hauria estat millor. Per tant, reitero, aquestes decisions reforcen Catalunya com a motor econòmic de l’Estat?
I parlant d’infraestructures, podem fer una mica més de memòria, tanta que molts ja ni recorden que el desdoblament de la línia 3 de Rodalies Barcelona-Vic s’arrossega des dels anys vuitanta. O que el desdoblament de l’N-II de Tordera a França clama al cel. I si anem a l’altra banda del territori, quants anys més caldrà esperar per posar en marxa l’N-230 entre Lleida i Vielha? El dèficit d’inversió pública estatal a Catalunya és crònic, no importa que hi hagi lleis que obliguin a millorar els recursos en aquests capítols. Fa la sensació que les lleis i la legalitat només existeixen per a alguns territoris.
Una altra dada nefasta en parlar de l’obra pública és el percentatge d’execució a què ens tenen acostumats. L’Estat només va executar un 35,6% de l’obra pressupostada a Catalunya durant el 2016. Així, dels 992,7 milions previstos, només se’n van formalitzar 353,2. Unes xifres molt per sota de la mitjana espanyola. Amb aquestes decisions, Catalunya podrà ser motor econòmic de l’Estat?
Més. FERRMED va dur a terme, amb l’ajuda econòmica de la Comissió Europea i d’altres governs implicats, un gran estudi que demostrava la viabilitat d’un gran eix ferroviari Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrani Occidental com a espina dorsal de les grans regions socioeconòmiques de la UE. El Corredor del Mediterrani és una peça clau d’aquest gran eix, però segueix totalment encallat. Així no es fa Catalunya motor de l’Estat o és que potser a l’Estat ja li va bé que Catalunya tingui el fre posat?
