Un balanç agredolç
Ahir es van clausurar els Jocs del Mediterrani que, durant 10 dies, s’han celebrat a Tarragona. I ha arribat l’hora de fer un primer balanç, malgrat la manca de dades i de perspectiva. A nivell esportiu, cal tenir en compte els condicionants que acostumen a anar associats a aquest tipus de competicions, amb algunes modalitats esportives i països que no presenten els seus millors competidors. En tot cas, la valoració que fan els esportistes i les delegacions és bona; i fins i tot algunes modalitats esportives han tingut un nivell acceptable, com ara la natació, l’halterofília, el judo, el piragüisme o l’atletisme.
Una altra cosa és el balanç per a la ciutat. En aquest sentit, és cert que Tarragona ha aconseguit millorar ostensiblement els seus equipaments esportius. Però la imatge de la ciutat no n’ha sortit ben parada. Els despropòsits, de fet, van començar alguns mesos enrere, quan es va decidir ajornar els Jocs; un extrem al qual no s’havia arribat mai en un esdeveniment d’aquesta envergadura. Una vegada iniciats els Jocs, els problemes s’han acumulat. El primer ha estat l’absència de públic, que ha estat una constant des de la cerimònia inaugural fins a la de clausura. No s’han donat a conèixer dades oficials d’assistència, però les graderies de l’estadi olímpic o el Palau d’Esports buides deixen entreveure un escàs interès de la societat tarragonina per la competició esportiva; i, al mateix temps, posen en qüestió l’impacte econòmic que hagi pogut tenir l’esdeveniment. Les errades organitzatives, amb himnes que no sonaven, àrbitres que no cobraven o esportistes que lliuraven medalles davant l’absència de les autoritats, tampoc han ajudat a millorar la imatge. Com tampoc ho ha fet un criteri poc raonable a l’hora de mostrar el país i el territori, amb un ús poruc de la llengua catalana i les tradicions del país; i una militarització excessiva de l’esdeveniment. Aquestes darrers dies, hem vist exhibicions aèries de la Patrulla Águila, paracaigudistes amb la bandera espanyola o l’arribada del portaavions Juan Carlos I, el vaixell insígnia de l’Armada espanyola.
El balanç, doncs, és agredolç. Positiu en el terreny esportiu i negatiu en allò que fa referència a la imatge de la ciutat. L’explicació d’aquest fet és múltiple. Podem citar, per exemple, la deslleialtat d’alguna administració, començant pel govern de l’Estat, que ha estat l’administració que menys recursos ha aportat però que ha volgut condicionat la imatge que es projectava. També cal reconèixer els errors polítics i la precipitació; o la manca d’una idea clara de la ciutat que calia projectar, ben paradigmàtica d’una ciutat governada pel PSC i el PP. En tot cas, estaria bé que l’Ajuntament no es refugiés en la opacitat i el triomfalisme i fos capaç de fer un balanç ponderat, avaluant les llums i les ombres dels Jocs. Els tarragonins i les tarragonines prou que s’ho mereixen.
