Opinió

Dos feminismes

Som al davant de la comercialització del feminisme, entès com un bé que dona estatus

Ara que els femi­nis­mes tor­nen a estar pre­sents en el debat públic, és un bon moment per repas­sar com s’incor­po­ren els seus mis­sat­ges a l’ima­gi­nari popu­lar. Robert McRuer, teòric en estu­dis queer (LGTBI) i sobre dis­ca­pa­ci­tat –crip stu­dies, en anglès–, explica que els mit­jans de comu­ni­cació de mas­ses ten­dei­xen a incor­po­rar les sub­cul­tu­res dis­si­dents de dues mane­res. O bé comer­ci­a­lit­zant-les o bé diluint-ne els aspec­tes que qüesti­o­nen la cul­tura domi­nant. En el cas dels femi­nis­mes, dues sèries esta­tu­ni­den­ques il·lus­tren la qüestió.

Easy tracta temes d’actu­a­li­tat per als femi­nis­mes con­tem­po­ra­nis, com ara el tre­ball sexual, l’apro­pi­ació de la sexu­a­li­tat de la dona, la visi­bi­li­tat de cos­sos no nor­ma­tius, el sexe fora de la pare­lla, la xarxa de cures o les rela­ci­ons lèsbi­ques. Un capítol, fins i tot, inver­teix els gèneres de l’arquetípica relació entre el geni i la musa.

Mal­grat la diver­si­tat racial i temàtica, a Easy les tra­mes, sovint idíl·liques, són pro­ta­go­nit­za­des per per­so­nes de classe mit­jana i alta, de ciu­tat i bar­ris resi­den­ci­als, amb pro­fes­si­ons libe­rals i artísti­ques. L’únic capítol pro­ta­go­nit­zat per un immi­grant endol­ceix la seva rea­li­tat precària. En una soci­e­tat dels EUA mar­cada per l’estig­ma­tit­zació dels bad hom­bres lla­ti­no­a­me­ri­cans feta pel pre­si­dent Trump, tres lla­tins benes­tants pro­ta­go­nit­zen l’epi­sodi titu­lat Con­tro­lada –en cas­tellà, a la versió ori­gi­nal–, que aborda la vio­lació per part d’un amic i la gelo­sia en la pare­lla hete­ro­se­xual. Com que empra els este­re­o­tips de l’home llatí con­ser­va­dor i de l’home llatí fogós per il·lus­trar-les, la sèrie acaba pre­sen­tant aques­tes dinàmiques no com el fet uni­ver­sal que són, sinó com una con­seqüència de les rela­ci­ons de gènere dins d’una comu­ni­tat con­creta.

Així doncs, en aquesta rea­li­tat sense lec­tura política o crítica de l’actu­a­li­tat, el femi­nisme queda reduït a un ves­sant orna­men­tal. És un ele­ment més de l’estil de vida dels pri­vi­le­gi­ats, com ho són els cot­xes elèctrics, les cases de dis­seny o les cer­ve­ses arte­sa­nes. Seguint les tesis de McRuer, som al davant de la comer­ci­a­lit­zació del femi­nisme, entès com un bé que dona esta­tus a les clas­ses benes­tants: elles són més alli­be­ra­des, més ecològiques i més igua­litàries –lle­vat de si són lla­ti­nes–. Cosa que, d’una banda, dilu­eix el poten­cial sub­ver­siu del femi­nisme, en ser emprat per apun­ta­lar les diferències de classe i alguns pre­ju­di­cis raci­als. De l’altra, té el risc d’ali­men­tar un dels rumors infun­dats que han con­tribuït a l’auge de l’alt-right, la idea que els homes blancs, sobre­tot els de classe baixa, han cai­gut en desgràcia a causa d’uns supo­sats pri­vi­le­gis ator­gats a les dones, les per­so­nes raci­a­lit­za­des i les LGTBI.

A Broad City, en canvi, tro­bem una rea­li­tat urbana ben dife­rent. Cre­ada i pro­ta­go­nit­zada per Ilana Gla­zer i Abbi Jacob­son, mos­tra la vida quo­ti­di­ana de dues joves de Nova York. Si bé es pot emprar el suport que a la sèrie donen a Hillary Clin­ton per deba­tre els límits de la seva dis­sidència, Gla­zer i Jacob­son par­len, amb humor irre­ve­rent, de la pre­ca­ri­e­tat labo­ral, els pro­ble­mes de salut men­tal, el poli­a­mor, la pobresa energètica, l’enve­lli­ment, l’accés als pro­duc­tes d’higi­ene feme­nina i les polítiques demogràfiques de l’Estat d’Israel –Gla­zer i Jacob­son són jue­ves–. En aquest con­text, el femi­nisme ser­veix per enten­dre de manera crítica la rea­li­tat de les joves, i és part de la solució a les penúries que patei­xen. La sèrie, doncs, no només fuig de la comer­ci­a­lit­zació del femi­nisme, sinó que en des­taca el seu poten­cial trans­gres­sor.

A més, Broad City des­men­teix un altre tòpic ali­men­tat per sec­tors mas­clis­tes afins a l’alt-right, la creença que la qua­li­tat de la cul­tura està dava­llant a causa de la intro­ducció d’històries cre­a­des o pro­ta­go­nit­za­des per per­so­nes que no són homes blancs, els que han mar­cat el cànon al llarg de la història de l’art. La quarta tem­po­rada de la sèrie és excel·lent, amb capítols –com el que inclou esce­nes d’ani­mació– que són veri­ta­bles obres mes­tres.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor