Ara que els feminismes tornen a estar presents en el debat públic, és un bon moment per repassar com s’incorporen els seus missatges a l’imaginari popular. Robert McRuer, teòric en estudis queer (LGTBI) i sobre discapacitat –crip studies, en anglès–, explica que els mitjans de comunicació de masses tendeixen a incorporar les subcultures dissidents de dues maneres. O bé comercialitzant-les o bé diluint-ne els aspectes que qüestionen la cultura dominant. En el cas dels feminismes, dues sèries estatunidenques il·lustren la qüestió.

Easy tracta temes d’actualitat per als feminismes contemporanis, com ara el treball sexual, l’apropiació de la sexualitat de la dona, la visibilitat de cossos no normatius, el sexe fora de la parella, la xarxa de cures o les relacions lèsbiques. Un capítol, fins i tot, inverteix els gèneres de l’arquetípica relació entre el geni i la musa.

Malgrat la diversitat racial i temàtica, a Easy les trames, sovint idíl·liques, són protagonitzades per persones de classe mitjana i alta, de ciutat i barris residencials, amb professions liberals i artístiques. L’únic capítol protagonitzat per un immigrant endolceix la seva realitat precària. En una societat dels EUA marcada per l’estigmatització dels bad hombres llatinoamericans feta pel president Trump, tres llatins benestants protagonitzen l’episodi titulat Controlada –en castellà, a la versió original–, que aborda la violació per part d’un amic i la gelosia en la parella heterosexual. Com que empra els estereotips de l’home llatí conservador i de l’home llatí fogós per il·lustrar-les, la sèrie acaba presentant aquestes dinàmiques no com el fet universal que són, sinó com una conseqüència de les relacions de gènere dins d’una comunitat concreta.

Així doncs, en aquesta realitat sense lectura política o crítica de l’actualitat, el feminisme queda reduït a un vessant ornamental. És un element més de l’estil de vida dels privilegiats, com ho són els cotxes elèctrics, les cases de disseny o les cerveses artesanes. Seguint les tesis de McRuer, som al davant de la comercialització del feminisme, entès com un bé que dona estatus a les classes benestants: elles són més alliberades, més ecològiques i més igualitàries –llevat de si són llatines–. Cosa que, d’una banda, dilueix el potencial subversiu del feminisme, en ser emprat per apuntalar les diferències de classe i alguns prejudicis racials. De l’altra, té el risc d’alimentar un dels rumors infundats que han contribuït a l’auge de l’alt-right, la idea que els homes blancs, sobretot els de classe baixa, han caigut en desgràcia a causa d’uns suposats privilegis atorgats a les dones, les persones racialitzades i les LGTBI.

A Broad City, en canvi, trobem una realitat urbana ben diferent. Creada i protagonitzada per Ilana Glazer i Abbi Jacobson, mostra la vida quotidiana de dues joves de Nova York. Si bé es pot emprar el suport que a la sèrie donen a Hillary Clinton per debatre els límits de la seva dissidència, Glazer i Jacobson parlen, amb humor irreverent, de la precarietat laboral, els problemes de salut mental, el poliamor, la pobresa energètica, l’envelliment, l’accés als productes d’higiene femenina i les polítiques demogràfiques de l’Estat d’Israel –Glazer i Jacobson són jueves–. En aquest context, el feminisme serveix per entendre de manera crítica la realitat de les joves, i és part de la solució a les penúries que pateixen. La sèrie, doncs, no només fuig de la comercialització del feminisme, sinó que en destaca el seu potencial transgressor.

A més, Broad City desmenteix un altre tòpic alimentat per sectors masclistes afins a l’alt-right, la creença que la qualitat de la cultura està davallant a causa de la introducció d’històries creades o protagonitzades per persones que no són homes blancs, els que han marcat el cànon al llarg de la història de l’art. La quarta temporada de la sèrie és excel·lent, amb capítols –com el que inclou escenes d’animació– que són veritables obres mestres.