El voraviu

No ha estat admesa la querella de la fiscalia contra el diputat d’ERC Ferran Civit per un suposat delicte d’odi. La interlocutòria del TSJC deixa clar que el delicte d’odi (art. 510 del Codi Penal) només es pot aplicar contra els que inciten a la discriminació de col·lectius “vulnerables”. Com vostè, jo i el TSJC sabem, ni la policia ni la Guàrdia Civil són “col·lectius vulnerables”. L’àvia Neus diria que ja és hora que deixem d’agafar la vaca pels collons, i jo espero que la interlocutòria s’expandeixi com a exemple. Civit va fer cinc tuits durant els primers dies d’octubre: “No doneu allotjament a qui us reprimeixi. Fora dels nostres hotels! No deixeu dormir en calma a qui us reprimeixi. Feu soroll tota la nit!” “Les forces d’ocupació encara hi seran una temporada. Va per llarg i no els hem de facilitar res!” “Que tots els futurs turistes sàpiguen amb qui comparteixen habitació: repressors que agredeixen pacífics demòcrates.” “Recomaneu a tothom a xarxes i a Tripadvisor l’Hotel Gaudí de Reus mentre aculli Policia repressora. No són benvinguts!” Que Civit és independentista ho sabem tots, però perquè hi hagi delicte d’odi la motivació ha de recaure en la ideologia del grup receptor dels missatges. M’intriga quina seria la ideologia policial, segons la fiscalia. I és diferent de la de la Guàrdia Civil?

Avui, com gairebé sempre des de fa molts anys, he començat la lectura del diari per La punxa d’en Jap i m’he endut l’alegria del dia. No plega. Podria no haver-me esperat a la rutina com a lector i haver interceptat l’original ahir quan el va enviar. O el podria haver sotmès a un interrogatori de tercer grau mentre dinàvem fa uns dies quan va venir a gravar l’entrevista de comiat que vam emetre i publicar el diumenge 24. Però després de tants anys de relació volia que la meva darrera lectura fos ben cerimonial, com ho ha estat des del 6 de novembre del 1980. Són 37 anys, 7 mesos i 24 dies de Jap. Com s’acaba una relació així? M’ha tocat discutir-hi condicions i tancar-hi tractes i ara acceptar-li una jubilació que ja em va anunciar fa un any. Quan l’he vist autoretratat a la taula de dibuix, amb disset o divuit Japets que se li escapaven de la taula, del paper, del portallapis... i li he llegit un “A reveure amics i moltes gràcies”, el cor se m’ha eixamplat, he esclatat en una rialla i m’he anotat a l’agenda que a l’entrada de la tardor hi tornarem a ser. D’acord que se’ns ha jubilat d’una cita diària, però mai es jubilarà dels nostres lectors. Així és que postdesconnexió estival de l’esclavitud a què t’hem sotmès, ens trobarem per preparar, primer, una gran antologia. A reveure, Jap!

El pitjor gust a la boca que deixa la carta d’Oriol Junqueras, llegida avui en la conferència nacional d’ERC, i en què reivindica el paper clau del partit l’1 d’octubre és, primer, que se li entén tot i, segon, que l’ha llegit el diputat Gabriel Rufián, el del tuit de les 155 monedes de plata (que després d’un paperàs com el d’aquell dia seria més eficient calladet). Fem grans discursos sobre la necessitat i la voluntat d’eixamplar les bases (deixant entendre que són les bases de l’independentisme el que volem fer créixer) i en realitat parlem de guanyar terreny, un trist pam de terreny als altres partits independentistes o a alguna de les altres famílies del propi partit. Quines bases ampliarem si hem passat l’hivern, la primavera i sembla que encarrilem l’estiu sotmetent-nos els uns als altres a un intensíssim foc amic? El que és estrany és que les baixes no es comptin per milers i que les enquestes donin creixement. Des del primer dia sabíem que la CUP no era una, sinó vint-i-una. Però quants PDeCAT, quantes Esquerres i quants Junts per Catalunya ens han deixat l’1-O i el 21-D? No seré jo qui discuteixi la legitimitat dels partits i les famílies per guanyar quotes de poder. Però deixeu de disfressar-nos els moviments; cureu-vos les ferides, organitzeu-vos, torneu a la feina de veritat i deixeu tranquil el veí.

Ulls entregirats. Cares llargues. Alguna mà a l’esquena del company. Llàgrimes als ulls. La fotografia de la selecció espanyola que han triat per obrir és un poema visual. “En liquidació”, diu un gran títol amb lletres pintades amb mala llet de color groc. Aquest dilluns de juliol em resulta dilluns de glòria. Encara que només sigui a títol venjatiu, ni Espanya, ni l’Argentina (per tant, Messi) ni Portugal (per tant, Cristiano Ronaldo) tenen feina a Rússia. El que no ha agafat els trapaus i ha tornat cap a casa ho farà avui. Ho trobo altament relaxant i saludable, tant pel bombardeig mediàtic que ens estalviarem en els tres casos, com per la feina que ara se’ls gira i l’embolic que tenen muntat. L’habitual cara de pomes agres de Fernando Hierro era ahir la d’un mussol amb cara de pomes agres. Florentino va desestabilitzar la selecció dos dies abans que comencés el mundial i tothom fuig d’estudi com pot. Carlos Marchena, el directiu que ahir va donar la cara, troba que no és l’hora de parlar-ne. A mi tant me fa. O em fa tant. Ara he de decidir si el que més m’ha agradat ha estat: 1. La desestabilització de Florentino. 2. El hat-trick de Ronaldo a Espanya. 3. Els dos gols de Cavani que feien fora Cristiano Ronaldo. 4. El mem en què Piqué truca a Puigdemont: “Jefe, missió complerta. Espanya està fora.”

Ha començat el trasllat dels presos polítics a Catalunya. Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart han fet nit a Saragossa. Això ha intensificat la batalla mediàtica espanyola. Uns s’entesten a defensar que Pedro Sánchez comença a pagar el vot favorable a la investidura i que havia pactat el trasllat dels presos. Aznar va molt més enllà i alerta que els presos colpistes són portats a presons on mana la Generalitat colpista. Els socialistes repeteixen una vegada i una altra que és la llei i que no hi cap pacte. Alguns es mostren partidaris de deixar-los a Osca o a Castelló, “tan a prop com sigui possible, però sota jurisdicció espanyola”. El ministre Grande-Marlaska diu que confia en les institucions i que la Generalitat complirà la llei i no els dispensarà cap tracte de favor. El govern de la Generalitat deixa clar que els vol lliures, però que no té poder per excarcerar-los. Alguns tertulians filosocialistes dels que ara tenen instruccions clares de desescalar mai non troppo, tornen a parlar de la possibilitat de l’indult més endavant perquè se’ls ha de condemnar pels incompliments de lleis de la tardor, però ja no diuen per quin tipus penal se’ls ha de condemnar. I així passen les hores abans de la reunió del dilluns dia 9 a La Moncloa entre Sánchez i Torra.

Joana Turner, de 91 anys, esposa del cantautor Víctor Jara, ha pogut escoltar avui la sentència d’un tribunal xilè que ha condemnat vuit militars retirats a divuit anys de presó per l’homicidi de Jara fa 45 anys. Ha estat el judici per crims contra la humanitat més rellevant des del retorn de la democràcia al país sud-americà el 1990. Però ha trigat 45 anys, i això ens dona un doble missatge o un missatge amb dues lectures diferents. D’una banda, la confiança, encara, en el sentit de justícia de l’espècie humana. De l’altra, el temps inhumà que acostumen a allargar-se les resolucions de certes causes i procediments que protagonitzen els pobles. I, en canvi, paradoxalment, de vegades aquests temps s’escurcen a cremadent per a vergonya també de l’espècie humana. El BOE ha publicat també avui la concessió del títol de duquessa de Franco amb grandesa d’Espanya a Carmen Martínez Bordiu, després de la defunció de la seva mare, Carmen Franco, filla del dictador. La disposició data del 31 de maig del 2018, el primer dia que es discutia la moció de censura contra Rajoy. Devia ser de les darreres coses que va signar el ministre de Justícia Rafael Català, sabedor que la petició de successió havia originat debat sobre la possibilitat de retirar el títol.

Ja tenim els resultats de la primera etapa de la comèdia. Soraya ha avançat Pablo Casado per uns 1.600 vots i tots dos han deixat fora de la cursa Cospedal. En total, han votat 58.305 militants, que representen un 87% dels inscrits, cosa que semblaria qui sap què. Però això és només un 6,7% dels 870.000 militants que s’han passat mesos dient que tenien. I a l’hora de la veritat (la segona volta que es farà al Congrés) només tindran dret a vot 3.500 compromissaris. És a dir, un 0,4% dels famosos 870.000 militants. Fins avui, al PP (i a la majoria de partits) les primàries i la participació democràtica són poca cosa més que diarrea semàntica, estratègies de comunicació que han fixat els gabinets d’imatge i que s’han de passar per cobrir l’expedient i no ser bescantats per la competència. Molt més emprenyadora és la reforma de la llei electoral que ahir va aprovar el Parlament Europeu. D’acord amb aquesta reforma, l’Estat espanyol podrà fixar ara un percentatge d’entre el 2% i el 5%, com a mínim, per obtenir representació. Si se’n va a la banda alta, quedaran fora, a no ser que es presentin en coalició, totes les minories nacionals: ERC, PDeCAT, PNB, BNG i Bildu. Un pas més per allunyar-nos de l’Europa de les nacions i reforçar l’Europa dels estats.