West side story
Els pares anaven cada dissabte al vespre al cine, i aquell dia van tornar entusiasmats. Havien vist una pel·lícula de nom estrany, West side story, i el pare me la va explicar: Romeu i Julieta cantat i ballat. West side story: deuen ser les primeres paraules en anglès que he pronunciat. Què volien dir? El diccionari no em va ajudar. Per què story i no history? Quina diferència hi havia? West era ‘oest’. Un oest sense cowboys. Side? Com que era petit i la pel·lícula no era “apta” me la vaig perdre. Em vaig fer regalar un disc de 45 revolucions que contenia quatre de les cançons que s’hi interpreten. Després, el disc gran amb tota la banda sonora. Em saltava les cançons que menys m’agradaven. Mai el pròleg ni Amèrica, ni el mambo ni el ball del garatge. El ball del garatge em feia ballar el cap i el cos. Primer va ser el disc i després la pel·lícula. La va programar al cine del col·legi el pare Josep Maixenchs, el futur fundador de l’ESCAC que ara acaba de morir. Esperant veure-la, no diré que em vaig passar nits sense dormir, sinó que me les vaig passar somiant. M’hauria pogut decebre i va ser al contrari. Des de llavors, em vaig fer un entusiasta del cine musical. Encara ho soc.
Els nois més grans del col·legi editaven una petita revista. No sé si van ser ells els que em van convidar a col·laborar-hi o vaig ser jo qui em vaig oferir. Hi vaig publicar la crítica de West side story. És el primer article de la meva pròpia story, o history. No l’he tornat a llegir. Si no llegeixo els articles de fa dos dies, afigurin-se la vergonya de tornar a un de fa més de cinquanta anys. Hi deia que el punt flac de West side story és el personatge Tony, un fleuma que de cap manera és creïble com a antic cap d’una de les dues bandes enfrontades? Segur que no. Ho he pensat a còpia de veure la pel·lícula i fer-me gran. La revista va anar a parar a la Biblioteca Popular, que recollia tot el que s’editava a Mataró. La bibliotecària, la Pilar Cuadrada, va comentar el meu article al pare. “Per què no me n’has dit res? Diu que escrius bé.” Jo era un callat, un introspectiu. A casa, un mort. Pobres pares.
Un dia, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que sempre programen coses rares, van projectar títols de crèdit de pel·lícules famoses. Els millors, els del final de West side story, amb els noms escrits amb guix a les tàpies del West Side. Quan vaig anar a Nova York vaig voler veure el barri. Sabia que ja no existia, però hi vaig evocar els pares, el pare Maixenchs, el cine de col·legi, els discos... “Avui, en un cine de Nova York, he pensat en el de Palafrugell”, deia Pla. Una cosa: les cançons que em saltava són ara les que més m’agraden.
Molts anys més tard, el pare seguia els meus articles a El Punt. “He conegut el meu fill llegint-lo”, deia.
