No se’n va anar
El govern de l’Estat ha promès exhumar Franco abans de les vacances. Franco torna, si és que mai se n’havia anat. Perquè després de tot el que hem vist en els últims mesos, és clar que una gran part de la societat espanyola no va fer la transició cap a la democràcia. Això m’ha fet pensar en una novel·la que l’any 2011 va triomfar a Alemanya. Ha tornat, de Timur Vermes, plantejava un Adolf Hitler que desperta en un descampat de Berlín i l’últim que recorda és que estava esperant el final de la guerra al seu búnquer. A partir d’aquí, es descabdella una sàtira que deriva en una crítica a la societat i a la política actual que ens convindria rellegir. O millor encara, inspirat en el seu argument, fem un exercici semblant amb Franco.
La literatura ens ha de fer pensar, la ficció ha de ser una eina per entendre i interpretar la realitat. Igual que va passar a Alemanya amb l’obra de Vermes, fem-ho amb Franco. Imaginem uns operaris exhumant la tomba de Franco al Valle de los Caídos i que, per a sorpresa de tot el país, no hi troben les restes del dictador. Mentrestant, en un solar als afores de Madrid, en unes obres aturades per la crisi, desperta un tal Paco Franco. Amb això bastim un relat protagonitzat per una persona que va desaparèixer fa més de quaranta anys, ens posem dins del seu cap, de la seva ment,–d’aquí el títol de l’obra, Francament–, per mirar d’entendre com s’enfronta al món actual. En aquest context, com passava en la novel·la alemanya, podem pensar que Franco no tindria més remei que canviar i adonar-se que ja no són els temps de la dictadura franquista i que els espanyols, com els alemanys, i Europa en general, han canviat.
Sovint, però, les coses són com són. I vist el panorama polític i social, Franco, s’adona que ho va deixar tot ben lligat i que les seves idees s’han instal·lat en indrets impensables. I no es troba gens incòmode. Al contrari, li encanta perquè hi té un lloc preferencial. Veu que, en realitat, tot aquest temps que ha estat adormit no s’ha deixat de pensar francament perquè no se’n va anar mai del tot.
