No se’n va anar

El govern de l’Estat ha promès exhu­mar Franco abans de les vacan­ces. Franco torna, si és que mai se n’havia anat. Perquè després de tot el que hem vist en els últims mesos, és clar que una gran part de la soci­e­tat espa­nyola no va fer la tran­sició cap a la democràcia. Això m’ha fet pen­sar en una novel·la que l’any 2011 va tri­om­far a Ale­ma­nya. Ha tor­nat, de Timur Ver­mes, plan­te­java un Adolf Hit­ler que des­perta en un des­cam­pat de Berlín i l’últim que recorda és que estava espe­rant el final de la guerra al seu búnquer. A par­tir d’aquí, es des­cab­de­lla una sàtira que deriva en una crítica a la soci­e­tat i a la política actual que ens con­vin­dria relle­gir. O millor encara, ins­pi­rat en el seu argu­ment, fem un exer­cici sem­blant amb Franco.

La lite­ra­tura ens ha de fer pen­sar, la ficció ha de ser una eina per enten­dre i inter­pre­tar la rea­li­tat. Igual que va pas­sar a Ale­ma­nya amb l’obra de Ver­mes, fem-ho amb Franco. Ima­gi­nem uns ope­ra­ris exhu­mant la tomba de Franco al Valle de los Caídos i que, per a sor­presa de tot el país, no hi tro­ben les res­tes del dic­ta­dor. Men­tres­tant, en un solar als afo­res de Madrid, en unes obres atu­ra­des per la crisi, des­perta un tal Paco Franco. Amb això bas­tim un relat pro­ta­go­nit­zat per una per­sona que va des­a­parèixer fa més de qua­ranta anys, ens posem dins del seu cap, de la seva ment,–d’aquí el títol de l’obra, Fran­ca­ment–, per mirar d’enten­dre com s’enfronta al món actual. En aquest con­text, com pas­sava en la novel·la ale­ma­nya, podem pen­sar que Franco no tin­dria més remei que can­viar i ado­nar-se que ja no són els temps de la dic­ta­dura fran­quista i que els espa­nyols, com els ale­manys, i Europa en gene­ral, han can­viat.

Sovint, però, les coses són com són. I vist el pano­rama polític i social, Franco, s’adona que ho va dei­xar tot ben lli­gat i que les seves idees s’han ins­tal·lat en indrets impen­sa­bles. I no es troba gens incòmode. Al con­trari, li encanta perquè hi té un lloc pre­fe­ren­cial. Veu que, en rea­li­tat, tot aquest temps que ha estat ador­mit no s’ha dei­xat de pen­sar fran­ca­ment perquè no se’n va anar mai del tot.