El voraviu
Si Bèlgica hagués passat a la final del mundial l’hauria anat a veure a la plaça de Balaguer
A TV3, com més bons som, venem menys i cobrem més i ja sabem qui paga
Avui estem sabent que l’amant també li era testaferro i que des que no s’enlliten es barallen per les comissions
Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler
Bon feiner, tota eina li va bé
Barcelona. Secretaria Nacional de l’ANC. 11.15 h
És cert, com deia l’àvia Neus, que “a bon feiner tota eina li va bé”. Però conservar les eines, utilitzar-les adequadament i no fondre-les és fonamental per a l’èxit de qualsevol empresa. Les manifestacions, concentracions, performances, o com en vulgueu dir, de l’Onze de Setembre han estat una eina fonamental al servei del procés. I ho han de continuar sent. Avui, les entitats civils han fet la convocatòria oficial d’aquest any. A la Diagonal. Amb samarreta de color corall. Amb la imatge del Pedraforca estampada al pit. I amb el lema Fem la República Catalana. Que ningú s’equivoqui ara que entrem en una fase de canvi però sense canviar, de finestra d’oportunitat però sense full de ruta, d’eixamplament de bases però amb traïcions caïnites, d’unitat transversal però sotmesos a un intens foc amic. Que ningú s’equivoqui, i que per desactivar les entitats civils no s’intenti desactivar els Onze de Setembre. Ni de manera descarada, ni amb jocs subterranis. Ja sabem que cada any sentim gent que n’està cansada i que espera que sigui l’últim. Però és una eina d’una eficàcia fora mida que hem de mantenir per sobre de tot mentre no arribem a l’objectiu final i probablement més enllà. Per la cohesió interior, per la projecció exterior i perquè constatin any rere any que això s’infla.
A l’infern de dos en dos
Vilaweb. Entrevista a Gonzalo Boye
Gonzalo Boye ha llançat una afirmació que m’acolloneix. M’acolloneix primer que sigui possible el que diu, que és que alguns dels advocats defensors dels presos polítics estarien disposats a acordar el reconeixement del delicte amb la fiscalia i a pactar una pena menor a canvi. M’acolloneix, segon, que la batalla oberta entre partits, tribus i famílies indepes per un pam de terra on recollir un grapat de vots s’hagi estès als serveis jurídics dels presos. M’acolloneix, tercer, que la batalla estigui en tal punt que ja no els hagi fet res fer-la pública. M’acolloneix, quart, que ràpidament alguns (Van den Eynde i Alonso-Cuevillas) intervinguin en el debat per deixar clar que el pacte no va amb ells i que d’altres guardin silenci. És evident que els presumptes pactistes ja estan assenyalats. En la política catalana, hem vist acords judicials els darrers mesos, i no pas en temes menors: cas Palau i cas Pretòria, i sembla que també n’hi ha un a mig construir en el cas ITV. En aquests casos, la reacció popular tira de frase feta com feia l’àvia Neus: “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos.” Però en el tema d’aquest dret penal creatiu amb què han decidit fer el bombardeig de Barcelona del segle XXI, jo no em permetria cap pacte, encara que la primera obligació del pres sigui deixar la presó.
Treu l’avi d’en Pinyol, Sánchez
El Valle de los Caídos. ‘FAQS’. 23.30 h
La Rosel ha anat fins al Valle de los Caídos amb l’escriptor de Capellades Joan Pinyol Colom, que té promès al seu avi, el soldat republicà Joan Colom, que el traurà del mausoleu franquista i el farà descansar amb l’àvia al cementiri del poble. Espero equivocar-me, però em temo que aquests dos anys de mandat socialista que l’Ibex 35 vol esgotar seran (si aconsegueixen esgotar-los) dos anys de gesticulació, teatralització, globus sonda, declaracions a la galeria, posicionaments a l’aparador, fum, molt de fum i grans polèmiques reeditades tantes vegades com ha fet falta per entretenir la plebs durant els 22 anys (dels 40 del règim del 78) que el PSOE ha presidit el govern de l’Estat. L’exhumació i el trasllat de la tomba de Franco i el futur del Valle de los Caídos en el marc d’un gran debat sobre la memòria històrica seran les grans columnes de fum del mandat. La prova és que posats a fer, han arribat a dir que aquest juliol ho volen enllestir. Com Puigdemont va dir a Iceta en un recordat debat parlamentari, “el federalisme es demostra federant”. No ens vengueu motos. Si voleu que us creguem, comenceu traient del Valle de los Caídos l’avi d’en Pinyol i un a un tots els avis de tots els Pinyols que hi ha. Discutiu, mentrestant, amb els Franco, la dreta i l’església. Ja ens agrada el circ.
Són ganyotes
Madrid. Palau de La Moncloa. 13.30 h
El gran dia ha arribat i tot ha estat molt entranyable. El president li ha portat ratafia de la que serveix per finançar l’oposició a la MAT. Han passejat pel jardí fins a la font on festejaven Machado i Guiomar. S’han creuat amb la gossa Turca. Han vist les nenes de Sánchez córrer amb unes amigues. Han fullejat un llibre de la Val d’Aran, on Sánchez estiueja. Han quedat per tornar-se a veure a Barcelona passat l’estiu i les festes de la Mercè. El president espanyol ha pres moltes notes i els 45 punts de Puigdemont es discutiran en les comissions bilaterals, que no es convocaven des del 2011 –alguna des del 2007– i que ara es constituiran immediatament. Petons i abraçades i comissions és el que necessiten els nous temps en què algunes coses continuen molt velles: el rei no ha de demanar perdó per res, que per alguna cosa és el rei; de presos polítics, no n’hi han perquè Espanya és un estat de dret i el poder judicial és independent; i aquest romanço del dret a l’autodeterminació no existeix a l’Europa Occidental. En resum, que ja ens podem esforçar a veure gestos, que ells el que ens fan són ganyotes. I és que al final ja se sap que músic pagat no fa bon so i que el que volien ja ho tenen: els vots del PDeCat i ERC per poder ser a la presidència del govern. A partir d’aquí: paciència, no em deixis!
Tallat per un altre patró
Sant Petersburg. Semifinals del mundial. 20 h
Abans de començar, els cronistes reconeixien Bèlgica com una selecció amb possibilitats. Però no tantes. Trobaven que Alemanya (primera fase), Portugal, Espanya i l’Argentina (vuitens), el Brasil (quarts) i França anaven més ben calçades que el grup de Robert Martínez Montoliu. Avui s’ha vist (i justet) que només una de les sis feia bo el pronòstic i tallava la millor trajectòria d’un català en aquest mundial de Rússia. M’hauria fet gràcia que Bèlgica passés a la final. Estava decidit a anar-la a veure a Balaguer, amb la pantalla gegant que l’Ajuntament ja ha instal·lat avui a la plaça per a la semifinal. Com diu el mem que corre per les xarxes, la morbositat bàsica és el gust que donava pensar en Llarena si Bèlgica guanyava el mundial dirigida per un català. Però també per la trajectòria d’emigrant de l’entrenador balaguerí. Aquest és un tipus tallat per un altre patró diferent de l’estàndard pel qual tallem els triomfadors aquests darrers anys en el món del futbol. I l’heterodòxia, quan s’hi posa el cor i l’ànima, a mi sempre em fa el pes. Un tipus que no ve del Barça ni del Madrid. Ni tan sols de l’Espanyol. Que va emigrar de la lliga de les estrelles quan encara no era de les estrelles i quan encara no se n’emigrava. Que va ser un pencaire sense grans llorers com a jugador i que manté l’equip de treball amb què va començar.
També l’enemic interior
Sant Joan Despí. Portal de la transparència de TV3 i Catalunya Ràdio
Els números del 2017 de la CCMA SA ja són al registre i al web de la transparència. Estem d’enhorabona pel manteniment del lideratge de TV3 i per les millors xifres d’audiència de la història de Catalunya Ràdio. També hem estat amb l’ai al cor per si Montoro ens ofegaria amb les reclamacions de l’IVA i per si l’enemic exterior (PP i Cs) se’n sortiria d’aplicar-nos el 155. Per salvar la situació, la primera decisió del govern va ser enviar-hi 20 milions d’euros, i assenyades veus del sector reclamen més diners per a l’audiovisual públic. Hi ha qui diu que farien el fet amb 100 milions més a l’any. És a dir que creuen que l’aportació pública se n’hauria de tornar als 330, 340 o 350 milions d’euros anuals (el 2017 han estat 237.166.895). Potser seria prudent, però, que abans de prendre segons quines decisions sota la por de l’assetjament a què ens sotmet l’enemic exterior, veiéssim si l’enemic interior (que existeix) ens ha obert també alguna via d’aigua que cal tapar. El cost mitjà d’un treballador de la Corpo ha passat de 60.228 euros el 2013 (2.493 treballadors) a 69.070 euros el 2017 (2.263 treballadors). Un 14,6% quan l’IPC dels cinc anys és del 2,9%. Al mateix temps, la facturació ha caigut un 5,68%, malgrat el lideratge. És a dir, com més bons som, venem menys però cobrem més i ja sabem qui paga.
Sort que et vas exiliar, president!
Alemanya. Tribunal Superior de Schleswig-Holstein. 11 h
Els tres magistrats han dit que l’extradició per rebel·lió és inadmissible. I el que estan dient no cal interpretar-ho. Paga amb la cara García Albiol amb la primera declaració des del Parlament: “Està bé que l’extradeixin per malversació, però els catalans que ens sentim espanyols esperàvem que Alemanya col·laborés amb més profunditat.” I encara es retrata més Juan Carlos Girauta en el seu primer tuit a les 11.47 h. “En lloc d’avançar cap a l’espai judicial europeu, retrocedim cap a l’espai d’impunitat europeu. El dany que han fet els magistrats de Schleswig-Holstein transcendeix l’àmbit espanyol. Algun dia s’haurà d’estudiar el qui i el per què d’aquesta canallada.” De cop el cervell em reviu imatges del març del 2004, d’Acebes i d’Aznar intentant fer-nos creure que havia estat ETA. No sé fins quan mantindran la pel·lícula del cop d’estat secessionista. No sé fins quan mantindran tancats els presos polítics. Espero que el recurs del president Puigdemont prosperi i que passat l’estiu arribi la segona part de la notícia i que ni l’extradeixin. Sort que et vas exiliar, president! Fa basarda imaginar el present sense el front judicial de l’exterior!
Aquí, avui, estem sabent que l’amant també li era testaferro i que des que no s’enlliten es barallen per les comissions.