Morir a Lovaina
No coneixia Pere Comín, que en pau reposi. A en Toni i la Betona, els conec pel tracte professional que hem mantingut els últims anys en els nostres àmbits respectius. No els conec prou, però puc fer-me una idea de la duresa d’haver de patir la revenja de l’Estat fins a aquests extrems, que han obligat el germà de l’exconseller, malalt, a desplaçar-se a Lovaina per poder morir envoltat de la seva família. Un fet, un altre fet, que demostra que la pressió judicial i política respon a una raó d’estat ofuscada pel sadisme.
La gravetat de la situació actual radica sobretot en el fet que l’Estat està dirigit no només per persones que pensen diferent, això és comprensible i acceptable, sinó per males persones. Perquè no es pot qualificar d’una altra manera qui sotmet homes i dones objectivament inofensius a maltractaments com la presó, l’exili i les conseqüències familiars. La falta de sensibilitat és total. D’una fredor mecànica, inhumana.
Espanya no té manera de resoldre el conflicte amb Catalunya perquè, d’entrada, li falta l’eina més bàsica: l’empatia. Qui tolera el dolor només per set de revenja; qui perllonga i atia un calvari com a escarment casernari; qui troba comprensible agredir qui demana amb creus o llaços grocs que s’acabi el deliri repressiu; qui et fa difícil fins i tot una cosa tan senzilla com morir tranquil, no mereix cap confiança.
En el llarg i costós torcebraç amb aquesta Espanya (aquesta Espanya que també és present a Catalunya) fa de mal dir si guanyarem o perdrem. El que és cert és que difícilment ens hi podrem entendre. Perquè no només ens separa una forma diferent de viure la política, sinó de veure la vida.
