Durant tot el segle XIX, la política espanyola es va caracteritzar per la incapacitat per assolir consensos. Com a resultat d’això, bona part dels canvis de govern es van fer a cops de sabre, amb un intervencionisme constant de l’exèrcit en la vida pública. El 1820, un pronunciament del general Del Riego va posar fi al regnat de Ferran VII i va donar inici a l’anomenat Trienni Liberal i a la restauració de la Constitució de Cadis; alguns anys després, concretament el 1868, un altre aixecament, en aquest cas encapçalat pel general Prim, va representar l’enderrocament d’Isabel II i l’inici de l’anomenada Revolució de Setembre que, com es poden imaginar, va acabar amb un altre cop d’estat el 1874, en aquest cas del general Martínez Campos i per restaurar la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XIII. A banda d’aquestes temptatives reeixides, el segle XIX és ple de pronunciamientos (un concepte típicament espanyol) frustrats, en bona part liderats per militars liberals.

La Restauració va aconseguir posar fi, com a mínim de manera provisional, a aquesta interferència; ni que fos a partir del falsejament del sistema electoral i de la creació d’una ficció parlamentària. I, tot sigui dit de passada, de notables concessions a l’exèrcit, que van tenir com a punt culminant la llei de jurisdiccions del 1906, una norma que es va aprovar com a reacció a l’assalt d’un grup de militars a les seus del ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya i que deixava en mans de la jurisdicció militar els delictes contra l’exèrcit i la pàtria, amb inclusió dels ultratges a llurs símbols i emblemes i de les apologies d’injúries. El missatge del govern d’aleshores, encapçalat pel liberal Segismundo Moret, era molt clar. No només no es castigaven els responsables de l’assalt, sinó que s’aprofitava l’excusa per cedir poder a l’exèrcit.

Però la temptació de l’exèrcit d’anar més enllà d’una llei o de les queixes constants a la premsa militar es va acabar el 1923. A partir d’aleshores, va començar un període de conspiracions en què el tema català, el perill de “separatisme”, va esdevenir la principal excusa per als aixecaments o les dictadures militars. Només cal resseguir les que es van produir durant el segle XX per adonar-se’n. El 13 de setembre del 1923, el general Miguel Primo de Rivera va encapçalar un cop d’estat des de Catalunya. Cinc dies després, el directori aprovava un reial decret sobre el separatisme en què se subratllava que “entre els mals patris que més demanen un urgent i sever remei hi ha el sentiment, la propaganda i l’actuació separatista que van fent audaces minories, que no pel fet de ser-ho treuen gravetat al dany”. Alguns anys després, ja durant la República, els perills no van ser només el separatisme, sinó les suposades concessions als catalans. El 10 d’agost del 1932, un altre general, José Sanjurjo, va encapçalar un nou cop d’estat. En un esmorzar a la base aèria de Tablada, el colpista va convidar els suboficials i sergents a sumar-se al moviment i els va dir: “L’Estatut de Catalunya dividia Espanya de manera perillosa, i per això era necessari fer unes eleccions perquè el país decidís la seva actitud davant del problema de Catalunya.” La temptativa de Sanjurjo va resultar fallida, però no va passar el mateix amb la d’un altre general, Francisco Franco. En una entrevista davant dels corresponsals estrangers el 1937, el colpista confessava que Catalunya havia estat: “Una de les causes fonamentals del nostre alçament” i afirmava: “Si abandonéssim Catalunya al seu propi destí, arribaria a ser un greu perill per a la integritat de la pàtria.” Els exemples anteriors posen de manifest fins a quin punt les aspiracions catalanes (per tímides que siguin) han estat (i segueixen sent) la principal excusa o argument per justificar les derives autoritàries d’Espanya. I demostren fins a quin punt l’exèrcit es va construir, durant molt anys, amb l’objectiu bàsic d’actuar contra Catalunya.