Reconquerir Catalunya
En el seu discurs d’acceptació de la presidència del Partit Popular, Pablo Casado va expressar la necessitat de “reconquerir Catalunya”. La referència, com bona part del seu discurs, ens va fer retrocedir en el túnel del temps. La Reconquesta, com és prou sabut, és un concepte inventat durant la segona meitat del segle XIX i plenament associat a una visió supremacista, a la idea d’una missió històrica de recuperació d’un territori ocupat pels estrangers musulmans. Amb la seva idea, doncs, Pablo Casado es va voler convertir en el Don Pelayo de l’Espanya actual, en el líder destinat a recuperar una Catalunya dominada pels infidels separatistes.
El nostre país també és un territori perdut per al partit de Pablo Casado. El PP s’ha situat, des de fa anys, al límit de l’opció extraparlamentària (ja ho seria si s’apliqués la barrera del 5% que alguns partits reclamen per a les eleccions europees); i, de fet, la por a aquest partit ha estat, durant algunes campanyes electorals, un factor clarament mobilitzador de la societat catalana. I si no, que ho preguntin al PSC, que ha guanyat algunes campanyes proclamant que “si tu no hi vas, ells tornen”. Potser per aquesta frustració, el govern de Mariano Rajoy no va tenir massa manies a mobilitzar 10.000 policies al crit d’«a por ellos» per tal d’intentar aturar el referèndum; o a intervenir les finances de la Generalitat i a aplicar l’article 155 de la Constitució. Tot plegat forma part d’aquesta visió supremacista, de la idea de recuperar allò que, en realitat, mai han arribat a tenir. De fet, fa anys que molts hem assumit que estem de lloguer i que el propietari ens pot reconquerir amb qualsevol excusa.
