Homes i masculí genèric
Quan la presidenta Forcadell i la consellera Bassa van ingressar a la presó de Puig de les Basses, alguns mitjans van explicar que allà hi havia internats “adults, joves i dones”. L’ús del masculí genèric per referir-se només als homes dificultava entendre la frase. Al mòdul de dones, hi havia adultes i joves o només adultes? Al mòdul de joves, qui hi havia? Durant aquest any, també m’ha sorprès que diverses notícies descriguin Roger Federer com “el tennista amb més Grand Slams”, una vintena. Seguint les normes que estableixen el masculí com a genèric, això és fals. Els tennistes amb més Grand Slams són Margaret Court, amb 24, i Serena Williams, amb 23. Dues dones.
Solem recordar que el masculí gramatical és genèric quan algú pretén visibilitzar les dones. Un exemple recent és el debat sobre si en castellà és convenient anomenar Consejo de Ministras les reunions de l’executiu espanyol, amb majoria de dones. Tanmateix, no hi ha tanta controvèrsia, ni bel·ligerància, ni tants articles periodístics dedicats a la qüestió, davant de l’ús sistemàtic del masculí genèric per referir-se només als homes. Un ús que no només confon o crea afirmacions falses, sinó que reprodueix les discriminacions que patim les dones. Sigui perquè no es reconeixen els nostres mèrits, com en el cas de les tennistes, sigui perquè se’ns considera éssers fora de les categories socials més generals, com en l’exemple de les dones preses, que sembla que no siguin ni adultes ni joves.
En la majoria d’àmbits de la vida, des de fa anys i panys, els homes han fet seu el masculí genèric i ho hem reproduït sense qüestionar-ho. Hi ha influït, potser n’ha estat la causa, haver establert que les actituds, sabers, rols i aparences que tradicionalment, i sovint arbitrària, hem associat als homes tenen més prestigi que allò associat a les dones. Els homes han ocupat els llocs de més rellevància, aquells de què val la pena parlar, i s’han considerat el subjecte universal i l’ésser humà per defecte. L’ús acrític del masculí genèric per referir-se als homes és un acte polític, més que no pas una casualitat gramatical com ho són els lleons i les panteres. És la legitimació mitjançant la llengua d’unes relacions de gènere desiguals. Al cap i a la fi, mai hem fet escarafalls quan hem sentit a parlar dels metges i les infermeres o dels pilots i les hostesses. Tal com afirma la periodista Lucía Martínez Odriozola, sí que fem servir el femení genèric, “però és sempre subaltern”.
L’ús polític de la llengua és la base per debatre com eliminar-ne els usos sexistes. Sobre això últim sí que s’han escrit centenars d’articles i publicat milers d’entrevistes. Solen tenir un to escèptic, perquè parteixen de la idea que o bé l’ús que fem de la llengua és apolític, o bé el seu substrat polític és immutable. Critiquen l’ús del femení genèric, destaquen com d’enrevessats són els desdoblaments, puntualitzen com d’imprecises són paraules com ara professorat o fan befa de l’adopció de fórmules neutres –com ara hijes o adultes en castellà–, impulsades, entre altres raons, per visibilitzar les persones que no s’identifiquen ni com a home ni com a dona.
Que al final, atenent als recursos que ens ofereix la llengua, triem una opció o una altra no és tan rellevant com entendre d’un vegada per totes que amb la llengua hem col·laborat a perpetuar desigualtats de gènere. És més, malgrat que arribéssim a una fórmula genèrica que satisfés a tothom, és probable que, en alguns casos, haguéssim de desdoblar o emprar un femení genèric per descriure amb més precisió les conseqüències socials de les diferències i desigualtats de gènere encara existents.
Hi ha qui diu que és inútil canviar la llengua si no canvia la realitat, perquè la primera sempre va a remolc de la segona. Això no desmereix les iniciatives d’ús no sexista de la llengua. Al contrari. Encara que les considerem més o menys encertades, mostren que hi ha una inquietud social perquè la llengua descrigui més acuradament els canvis que experimenten les relacions humanes.
