Sociologia de la revolució catalana
La polèmica sobre l’independentisme català està carregada de passió i se centra en assumptes importants però específics, ocasionals, que impedeixen una mirada més distanciada i en profunditat. La creixent agressivitat dels partits (Cs, Vox) i associacions feixistes (SCC) espanyols proporciona munició al que a Espanya anomenen informació política i no és altra cosa que propaganda anticatalana. El que es pretén és provocar la població civil, generar violència i agressions als carrers que queden impunes per la inacció de l’autoritat policial i judicial, quan no amb el seu beneplàcit i fins i tot complicitat.
La propaganda unionista afirma que l’independentisme és, en realitat, una conjura de sectors nacionalistes que tracten d’ocular la seva corrupció. O una espècie de vaitot d’unes elits egoistes i insolidàries que volen establir una república de rics, com ara la Padània italiana. O un assalt a la nació espanyola comuna protagonitzat per uns intel·lectuals racistes, xenòfobs i identitaris. O el resultat d’una demagògia populista d’una esquerra sense horitzó.
Cap d’aquestes explicacions no dona compte de la popularitat creixent de l’independentisme, ni del seu immens suport social ni de la mobilització multitudinària a favor seu en condicions de perillositat física. Cap no aborda la qüestió de com es pot organitzar un moviment d’aquesta amplitud, profunditat i eficàcia i menys de com serà possible coordinar-lo i fer-lo hegemònic en una societat desenvolupada com la catalana.
Cap no pren en consideració el poble català, ni distingeix en el seu si la complexitat d’una estructura integrada que forma una unitat composta per institucions polítiques (i els seus gestors), associacions socials, organitzacions professionals i la població en el seu conjunt. Cap no es demana com és possible que les accions col·lectives de tot tipus i abans, de les manifestacions a les caixes de resistència, tinguin tant d’èxit. En definitiva, qui són els “cossos intermedis” de què parlaven els monarcòmacs durant les guerres de religió, és a dir, els qui funcionen com a enllaços entre els dirigents i la població, els qui animen a l’acció, la coordinen i la fan possible, i contribueixen a la desobediència. I, sobretot, els qui garanteixen que el moviment sigui democràtic amb transmissió d’informació i decisions de dalt a baix i de baix a dalt, el que assegura l’èxit del procés.
I, tanmateix, és ben clar només que un observador es prengui el treball de veure com funciona el dia a dia de la mobilització independentista. Bàsicament, a través d’una confluència de sectors i grups socials que anirem analitzant en lliuraments successius d’aquests esbòs de sociologia de la revolució catalana. El que avui toca assenyalar, perquè és el principal factor d’organització, coordinació i eficàcia del moviment, és el dels jubilats i els prejubilats.
Cal recordar el conveni de la banca, el més favorable de tots (i n’hi ha molts d’altres de sectorials també molt importants), que va alliberar una quantitat de gent estadísticament representativa, d’edat no gaire avançada, amb una alta esperança de vida gràcies a la medicina actual, amb un nivell mitjà alt de formació, temps lliure i disponibilitat econòmica gràcies a les pensions. Jubilats, assimilats i parents formen la columna vertebral de l’independentisme català. Atès que, majoritàriament (si bé no del tot), és republicà i d’esquerres, és paradoxal que el resultat d’algunes mesures neoliberals per acabar amb l’estat del benestar (abaratir costos salarials) sigui posar en marxa un motor de transformació política profunda, revolucionària.
És aquesta població treballadora molt qualificada en situació d’excedent laboral amb una alta competència digital i domini de les xarxes la que forma la base d’un moviment que els estrategs de l’Estat monarquico-feixista espanyol no entenen.
Res d’això no seria possible sense una poderosa i creixent consciència nacional catalana. D’això en parlarem en els lliuraments següents.
