Deu mesos
Fa un parell de dies, en una plaça de la meva ciutat, de la mateixa manera que devia passar a moltes de les poblacions on viviu vosaltres, ens vam reunir una colla de ciutadans per recordar que ha fet deu mesos que l’Estat espanyol va segrestar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Hi va haver discursos sentits i breus, especialment breus, ja ens ho tenim tot dit després de tants mesos i no ens calen gaires paraules, sinó que ara es tracta de ser-hi, d’anar-hi sent, de no deixar d’anar-hi fins que convingui, fins que s’acabi la indecència que manté homes i dones de pau i de bé a l’exili i a la presó.
Un cop dites les paraules, doncs, l’acte es va cloure amb Els segadors. No canto gaire bé, gens bé per ser precís, però vaig fer el que vaig poder. Al meu costat, una persona cantava amb el puny alçat. No era el primer cop que m’hi trobava. En condicions normals, vull dir en condicions polítiques normals, aquella persona i jo no seríem al mateix lloc reivindicat una mateixa cosa. Probablement defensaríem coses diferents, potser contraposades. Però érem allà braç a braç i si no era braç a braç literalment és perquè ell el tenia una mica més alçat per poder brandar visiblement el seu puny revolucionari.
Quan tot això passi, perquè passarà, ens quedarà un país de gent diversa com ha estat sempre però molt més cohesionat. Naturalment, com a bons catalans ens continuarem llançant els plats pel cap per qualsevol minúcia. Però l’única fractura insalvable no serà pas entre gent que pensi diferent sinó entre qui fins ara ha alimentat l’esperança i qui ha atiat l’odi. I l’odi fa una flamarada intensa però més fugaç que la llum pacient de l’esperança.
