Ens volen enfonsats

El comte duc d’Oli­va­res ho tenia molt clar: “Ara que us hem assi­mi­lat i no hau­reu de gas­tar-vos diners a llui­tar con­tra nosal­tres, sem­bla rao­na­ble que ens pagueu amb impos­tos.” Tot i que ha plo­gut molt des d’aquesta sentència pro­nun­ci­ada l’any 1625, els cas­te­llans –aquesta gran Cas­te­lla que han rein­ven­tat amb el nom d’Espa­nya– ens seguei­xen veient com una mame­lla que s’ha de con­ti­nuar espre­ment fins que no hi quedi ni una gota de llet. Fa pocs dies, en una entre­vista a L’Econòmic, la direc­tora de l’Ins­ti­tut d’Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC) i experta en la teo­ria dels jocs, Enri­queta Ara­gonés, deia que la interacció entre l’Estat espa­nyol i Cata­lu­nya és com la d’un amo i un esclau. I, tot i que els cata­lans al llarg d’aquesta des­gra­ci­ada història de forçosa relació hem fet mans i mànigues per inten­tar tro­bar fórmu­les d’entesa econòmica, el fracàs ens ha demos­trat que no hi ha res a fer. Fins i tot hem fra­cas­sat en aque­lles que, d’una banda, a ells els per­me­tien anar xuclant però sense ofe­gar del tot la nos­tra eco­no­mia pública i pri­vada i a nosal­tres ens dei­xa­ven lluir un pol­sim de dig­ni­tat perquè el nos­tre vai­xell seguís nave­gant amb el nos­tre ADN empre­ne­dor i euro­pe­ista. Però ni això ens va ser permès perquè del que es tracta és d’ofe­gar-nos, encara que amb la seva per­ver­si­tat aca­bin per matar la gallina dels ous d’or. Després del Memo­rial de Greu­ges de 1885, en defensa dels interes­sos morals i mate­ri­als de Cata­lu­nya, en van venir d’altres; el dar­rer, que jo recordi, va ser el que es va cele­brar el 2012 a l’Ate­neu Bar­ce­lonès per un pacte fis­cal just, on es va aple­gar tota la soci­e­tat, també patro­nal i sin­di­cats. En fi, una història d’un diàleg de sords que fa més de tres segles que dura. I em temo que, tot i que el procés és un camí de no-retorn, hi ha un bon gra­pat de gent que encara no ha vist la llum. I ja veieu que no parlo de llen­gua, de cul­tura ni tam­poc d’iden­ti­tat. Parlo d’eco­no­mia pura i dura. I tor­nem a l’inici de tot ple­gat. Es tracta de convèncer els fei­xis­tes que arren­quen els groc dels nos­tres car­rers que, pel fet de viure a Cata­lu­nya, els seus fills i ells matei­xos sem­pre seran con­si­de­rats espa­nyols de segona i que, per aquest motiu, els diners de les seves but­xa­ques són cen­tri­fu­gats cap a la seva esti­mada Espa­nya del jou i les flet­xes falan­gis­tes.