Ni veritat, ni justícia, ni reparació
L’Estat espanyol és, estructuralment i històricament, un projecte polític que, tret d’algunes breus excepcions, s’ha construït i ha sobreviscut al marge de la democràcia i el progrés, i, en conseqüència, abocat a una cultura política de l’amnèsia i la repressió de la dissidència. I és en aquest context que s’entén que el nacionalisme espanyol més dur que representen el PP i Cs rebutgi l’exhumació del cadàver de Franco proposada pel PSOE, val a dir-ho, com una mesura purament estètica que arriba poc després que el mateix partit proposés reformar el Codi Penal per assegurar-se la pena màxima de presó per a qualsevol independentista que intenti, per mètodes pacífics, exercir el dret d’autodeterminació reconegut internacionalment.
El PP i Cs utilitzen el llenguatge guerracivilista per defensar que res no es mogui, perquè buscar la veritat, la justícia i la reparació és “reobrir ferides i tornar a les batalles entre rojos i blaus”, diuen Albert Rivera i Pablo Casado, dos joves, per cert, que només coneixen el franquisme a través dels llibres i que ni tan sols van votar la Constitució que defensen.
Els qui propugnen aquesta amnèsia són els mateixos protagonistes de la dictadura, o els seus descendents, i els que van manegar la Transició des dels despatxos i els reservats, amb pactes de silenci i grans catifes que es van comprometre a no aixecar mai. Però la feina d’impedir una ruptura i el trànsit a una democràcia pura també es va fer al carrer, amb violència policial, i des dels tribunals: 591 assassinats entre el 1975 i el 1983, víctimes de la repressió postfranquista i de l’extrema dreta (els recomano La Transición sangrienta, Mariano Sánchez Soler).
Aquells protagonistes de la Transició van acceptar blanquejar amb la Constitució una il·legitimitat dinàstica que contradiu l’essència mateixa de la democràcia, i el resultat és que l’any 2018 no hi ha hagut ni veritat, ni justícia, ni reparació d’una dictadura que va destruir tot un país i un projecte democràtic.
La polèmica per l’exhumació del cadàver del dictador posa de manifest que la Transició va tenir poc d’exemplar i molt de fracàs. No només les administracions i les institucions no han assumit els errors i no han mogut un dit per restablir la veritat i l’honor de les víctimes, sinó que no han dut a terme actuacions concretes en l’àmbit de la justícia, la policia i l’exèrcit –a més, és clar, de l’educació en la cultura democràtica– per evitar que es torni a repetir aquell període negre. I aquesta és la raó per la qual a Espanya no hi ha hagut cap reconciliació entre allò que el nacionalisme espanyol anomena “rojos i blaus”.
La proposta del PP i de Cs és ignorar el passat, alimentar una societat amnèsica i administrar un règim que dona continuïtat a aquella dictadura en molts aspectes. No trencar el vincle permet tenir una justícia prostituïda i contaminada pel poder polític, que emet sentències ideològiques i reprimeix la dissidència, una policia violenta i un exèrcit que amenaça de treure els tancs al carrer en nom de la unitat d’Espanya. Els ciutadans espanyols, en general, encara no tenen clar quines són les línies vermelles que va transgredir el franquisme i que en una democràcia no es poden traspassar. I la culpa la tenen els partits de la Transició. També el PSOE.
El socialisme ha governat durant molts anys i, més enllà d’una pobra llei de memòria històrica, mai no ha fet cap cop d’autoritat per posar fi definitivament al franquisme. Què està disposat a fer el PSOE, a més de retirar el cadàver del dictador quatre dècades després? Anul·larà els consells de guerra sumaríssims i repararà les víctimes? Buscarà i honorarà els milers de cadàvers de republicans abandonats en cunetes? Si el PSOE no fa passos ferms i es limita a mesures cosmètiques per esgarrapar algun vot de l’esquerra, continuarà fent el joc al PP i Cs, i, el que és pitjor, condemnarà la societat espanyola a més dècades d’amnèsia col·lectiva.
