Una nova batalla de València
El patriotisme cívic i modern de què parla Ciutadans és, en realitat, una turba de fanàtics d’ultradreta disposada a agredir qualsevol que no pensa com ells. Enfundats en plàstic blanc i amb nocturnitat, les seves ràtzies xantofòbiques voregen el ridícul quan constatem que, poc després, la societat civil autoorganitzada ha fet inútil el comando parapolicial reposant els llaços grocs manllevats. En mobilització ningú ens guanya. La bola es fa més i més gran amb la complicitat de piròmans neofalangistes com Rivera i Arrimadas. Busquen la foto, menteixen i tergiversen la realitat: la dissidència política perseguida, empresonada i exiliada som nosaltres; ells són els hereus del franquisme. No fotem. Però més enllà dels tarongets, preocupa tota la maquinària mediàtica, jurídica i política que normalitza les accions protofeixistes i les equipara a accions democràtiques. Preocupa l’assimilació i la legitimació social d’accions autoritàries i violentes. Preocupa, i molt, el silenci de l’esquerra. On són ara els parlem-hablemos?
Els mitjans del règim ja utilitzen la terminologia que volien l’octubre passat i que potser acabarà venint: excepció groga. No només els riuen les gràcies, sinó que ens adverteixen que, quan hi hagi algun mort, la culpa serà del govern i del Parlament. Condemnats. Cuidem-nos més que mai. És l’hora d’un cordó sanitari, alhora tortosí però a la berguedana, que els despulli i els aïlli. Cal que tothom es planti davant la imminència d’una nova batalla de València: grups violents emparats per l’Estat i els mitjans per tal de callar, mitjançant la força, la voluntat popular i imposar el seu ideari. Això tenim.
En paraules de Joan Fuster: la violència genera violència. Però –no ho oblideu– també la tolerància genera violència, i el desesper genera violència, i –sobretot– la veritat genera violència. N’hi haurà, siguem-ne conscients. I si els llaços grocs ajuden a despullar l’Estat, tal com està passant, benvinguts siguin. Però els llaços són només un símbol, no construeixen cap república, cal acompanyar-los d’accions i polítiques reals que ens retornin a aquest nostre oblidat objectiu final. Som-hi.
