Distorsió feminista
La reflexió sobre la posicionalitat és una de les grans aportacions del pensament feminista a l’anàlisi sobre com generem coneixement. Curiosament, aquesta noció, que està sent adoptada per nombroses disciplines, està obstaculitzant el debat entre les diferents tendències dins l’activisme feminista quan es porta a l’extrem.
La posicionalitat qüestiona les idees de neutralitat i objectivitat del saber, sobretot l’acadèmic. La raó és que defensa que les circumstàncies que afecten el subjecte –gènere, classe, raça, etc.– influeixen en la manera com analitza una qüestió. Al mateix temps, afirma que l’objecte d’estudi, lluny de ser quelcom passiu i estable, impacta el subjecte que l’analitza. Tot això permet identificar les maneres amb què el coneixement generat o bé contribueix a perpetuar desigualtats existents o bé les legitima sota una pàtina d’aparent objectivitat acadèmica –com la ciència de l’època colonial, que pretenia justificar la falsa superioritat de les persones blanques–. La posicionalitat, a més, permet escatir com els nostres biaixos ens fan passar per alt algunes realitats –com ara les diferències a l’hora de diagnosticar malalties en homes i dones–, i facilita reflexionar sobre les conseqüències materials d’aquestes invisibilitzacions –una pitjor atenció sanitària per a elles.
La posicionalitat ha posat en relleu que patir opressions concretes aporta un coneixement que una persona que no les pateix no pot experimentar, i que les persones amb privilegis no només tenen més oportunitats de parlar sobre el que els afecta, sinó de parlar per les altres. Així, les aportacions de feministes trans i/o racialitzades han dotat de més complexitat i capacitat d’incidència els feminismes. També han servit per picar el crostó a les feministes no trans (cis) i/o blanques que reprodueixen als espais feministes unes dinàmiques d’exclusió similars a les que els homes practiquen sobre les dones a la resta d’espais.
Malgrat tots aquests efectes positius, en converses feministes a les xarxes socials –o en altres cercles– la posicionalitat de vegades muta en la idea que, en tant que jo tinc una perspectiva única sobre una qüestió, el que dic és irrefutable. Aquestes actituds assumeixen que és el fet de pertànyer a una categoria concreta, el fet de ser, i no els arguments, el que atorga autoritat, o la lleva, per parlar sobre quelcom. En altres ocasions, s’ha arribat a considerar que només podem parlar d’allò que ens afecta (negativament), perquè opinar sobre una situació en què tenim privilegi pot voler dir exercir-lo –i, per tant, oprimir la companya–. L’autoritat de l’ésser ha portat sovint a la justificació de qualsevol manera d’expressar dialècticament l’opinió, en considerar-se que tenim dret a fer-ho perquè responem a un greuge.
Com a resultat, alguns debats esdevenen una concatenació d’experiències que no s’arriben a unir per manca d’un marc referencial comú. En altres ocasions, la comunicació és unidireccional, en assumir que, com que nosaltres som expertes en una qüestió a què l’altra no pot accedir perquè ella mai ho serà, tan sols la podem il·lustrar. En molts altres casos sí que és necessari fer veure a l’altra els seus biaixos, o que va desencaminada, però de vegades es manifesta amb un discurs agressiu que fa que l’altra es posi a la defensiva.
Fa temps que els feminismes tracen estratègies per contrarestar tot això. De fet, la idea de posicionalitat mateixa ve a dir que el coneixement que produïm és limitat, i que la contribució d’altres persones és necessària per completar-lo. Moltes autores analitzen els punts en comú entre moviments feministes que fins ara s’han considerat incompatibles. Finalment, la filòsofa Rosi Braidotti ha dedicat la seva última obra a pensar un activisme influenciat per la reciprocitat. Així, Braidotti encoratja les activistes a buscar espais comuns de lluita, tenint en compte la diversitat de cossos i la voluntat d’assegurar la seva autonomia i llibertat.
