Domènech ha fet un Estanislau
El desembre del 2015, vaig entrevistar Xavier Domènech, un perfecte desconegut per al gran públic que acabaria guanyant les eleccions. Vam mantenir una llarguíssima conversa en una terrassa de la plaça Prim del Poblenou. El lloc, que va escollir el candidat, no era casual. En aquella plaça s’havien reunit els primers republicans, els primers socialistes utòpics, els primers federalistes catalans.
Vam parlar de política però sobretot d’història. Ell és historiador de professió i un servidor, de formació. Van sortir els noms de Pi i Margall, dels federalistes empordanesos Terradas i Monturiol. I de Narcís Roca i Farreras, pare de l’independentisme modern.
Aquesta setmana m’ha revingut aquella conversa. La seva retirada m’ha fet pensar en una anècdota sonada del republicanisme del dinou. Les fonts l’atribueixen al president de la Primera República Espanyola, Estanislau Figueras. Expliquen que, tip i cuit de les disputes entre els seus, en una reunió va pronunciar la frase que l’ha fet passar a la història: “Senyors, si els he de ser franc, n’estic fins als collons de tots nosaltres.” Dit això, Figueras va agafar un tren en direcció a París sense ni molestar-se a presentar la dimissió formal. Desconec si Xavi Domènech tenia al cap aquesta anècdota quan va prendre la decisió de plegar, però em temo que en algun moment deu haver reprimit la mateixa frase. I sospito que, també en altres partits, molts la tenen a la punta de la llengua. Són moments durs per a la política, però sobretot per als polítics. És per això que em mereixen respecte. Els que pleguen perquè volen i els que aguanten perquè troben forces per no plegar.
