L’Ulster de Ciutadans
Els mesos que queden fins que el Suprem iniciï el macrojudici polític contra l’independentisme es faran eterns a les presons, a les institucions i, també i especialment, al carrer. Seran temps de resistència i de mobilització, però també de serenor i calma davant la provocació més indigna. Perquè l’unionisme més radical, liderat per Ciutadans i amb el PP a remolc per no perdre pistonada, ha activat el compte enrere per aconseguir, al preu que sigui, un sol argument de violència creïble per part de l’independentisme per tal de facilitar la feina a l’equip de jutges de Pablo Llarena i per mostrar el suport total a la voluntat de la fiscalia de l’Estat d’escarnir els líders independentistes amb penes superiors a les que complirà un assassí. Només els cal una foto per vestir la seva mentida.
Però la dèria del partit taronja de fabricar i consolidar el relat de la violència i la fractura social al carrer, instigant els ciutadans a prendre’s la justícia pel seu compte i a retirar llaços grocs de l’espai públic, si cal encaputxats, amb armes blanques i agredint tothom qui s’hi oposi, conté objectius polítics de més recorregut que veure demòcrates entre reixes. Pretén aconseguir que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya deixi de ser interpretat, dins i fora de les fronteres, com un conflicte polític, institucional i de drets humans, per quedar reduït a un assumpte purament civil que succeeix en una societat enfrontada i dividida per raons estrictament sentimentals i democràticament deslegitimades per la violència. I és que, pel que sembla, Ciutadans considera que aquesta és la clau de la seva hegemonia a Catalunya: si redueix el conflicte als carrers de Catalunya i el converteix només en un problema de convivència intern, per quina raó l’Estat s’hauria d’embrutar les mans? Madrid deixaria de ser el pretès interlocutor de l’independentisme i el partit taronja podria ocupar aquest espai a Catalunya. En aquest escenari de violència al carrer i convivència impossible, els independentistes, ja atrapats en l’àmbit estrictament local, serien arrossegats a una rendició per la qual es tornaria a una autonomia disminuïda com a penyora per aturar un conflicte civil greu. És la seva tesi, incompatible amb diades pacífiques, llaços grocs i pancartes de presos polítics, dinars solidaris i espelmes. Han d’encendre la flama de la violència i tenir una foto real i creïble en l’àmbit internacional.
En aquesta societat fragmentada, amb kale borroka i amb els líders independentistes a la presó i a l’exili, la líder de l’oposició somia a erigir-se com la gran negociadora de la rendició. Ras i curt, Arrimadas i els seus estan disposats a fer la feina bruta al PSOE com a Estat, perquè a Europa ja s’ha comprovat que toleren millor quatre individus embolicats en una bandera espanyola i amb un ganivet de cuina arrencant llaços que no pas milers de policies armats atacant violentament senyores amb una papereta a la mà per votar.
Pel que fa al bloc independentista, ha de deixar d’anar amb el lliri a la mà. Per milers de llaços que hi hagi, la cúpula de la justícia espanyola seguirà estant al servei del règim del 78 i, en conseqüència, lluitarà amb dents i ungles contra qualsevol demòcrata que pretengui canviar les regles del joc a les urnes. Retorçarà el Codi Penal i vulnerarà la Constitució quan calgui, comptant que ja tindrà uns anys de marge fins que un tribunal internacional li pari els peus, o fins que Catalunya esdevingui una República efectiva.
La feina és seguir endavant sense retrocedir ni un mil·límetre i resistir a qualsevol provocació al carrer que pretengui desencadenar la violència en el bàndol pacífic. Pels presos polítics i exiliats en primer lloc, que es veurien sense cap mena de dubte més perjudicats, però sobretot, per impedir que quatre irresponsables esberlin tot un país que, a diferència d’Espanya, s’ha construït sobre els valors de la pau, la convivència i l’adhesió nacional voluntària.
