Jutges, justícia i raó d’estat
Més enllà del to tavernari, l’actitud que revelen les barrabassades del xat dels jutges que s’ha conegut aquesta setmana no és gens sorprenent. Potser és que hi tinc pell morta, però trobo que l’hostilitat i la parcialitat que traspuen les opinions que han transcendit són les previsibles en un col·lectiu que conforma una de les potes organitzatives del país, on la integritat de la nació està per damunt de qualsevol altra consideració política.
Com tot estat democràtic, el regne espanyol es fonamenta en la tradicional separació de poders: executiu, legislatiu i judicial. Suposem, encara que sigui molt suposar, que a Espanya hi ha separació de poders. Això no evita que actuïn de manera coordinada quan la raó d’estat és prioritària.
No és cap novetat afirmar que l’Estat espanyol fa anys que està activat contra l’independentisme. Sabem, perquè n’hem anat tenint proves, que els dos primers poders, respectivament, executen i legislen contra Catalunya. Pensar que el tercer bloc, el judicial, que forma part del mateix engranatge, hauria d’actuar de manera diferent és situar-se fora d’aquesta lògica.
La separació de poders inspirada per la raó d’estat també té origen francès, però la paternitat potser no caldria buscar-la en Montesquieu, sinó en Alexandre Dumas. Tots per a un i un per a tots. Com que ja se sap que els tres mosqueters en realitat eren quatre, podem afegir-hi el quart poder, la caverna mediàtica, i tot quadra.
No esperem, per tant, judicis ni tractes justos a l’independentisme i els seus líders perquè per definició no hi poden ser. De l’Estat espanyol només en podem esperar una cosa: marxar-ne.
