El dia que ens vam fer grans
El triomf a les urnes de l’1 d’octubre es podria considerar com el cant del cigne d’un procés derrotat estrepitosament per un Estat espanyol que va actuar sense contemplacions activant tots els mecanismes repressius al seu abast. El sotrac podria haver estat letal si la soga del 21-D que el republicanisme tenia posada al coll no s’hagués trencat pel pes dels més de dos milions de vots que van demostrar que els resultats del referèndum no només eren legítims, sinó que tenien tota la credibilitat del món.
Vist amb més perspectiva, el 21-D va ser la primera constatació que l’1-O no havia estat pas una victòria pírrica, sinó la demostració de solidesa d’un moviment de llarg recorregut. No discutiré els arguments dels que sostenen que cal eixamplar la base, però en tot cas aquest eixamplament té una base prou sòlida on arrelar.
Fa un any que ens ho vam creure. Tot allò que s’havia somiat, que s’havia desitjat, que s’havia imaginat, va ser realitat. Vam començar a caminar per un vial on ja no és possible fer marxa enrere. Ens vam fer grans. Potser ens ho imaginàvem d’una altra manera, amb un final feliç de flors i violes com al cinema d’abans. En política els finals feliços no existeixen perquè la pel·lícula no s’acaba mai. Un any després hi som pel mig i a hores d’ara estem en un punt mort, lluny de l’èxit i sense descartar el fracàs. Però mai res no tornarà a ser igual. En aquelles urnes de fa un any va morir la Catalunya nostàlgica de l’Onze de Setembre i va néixer la nova Catalunya. La que mira endavant i no enrere. La que no necessita commemorar derrotes perquè té una victòria, una immensa victòria, per reivindicar.
