El desig de justícia

“Cada dia em sento més a prop dels pre­sos i dels exi­li­ats i més lluny dels polítics.” Aquesta és una frase que em deia aquesta set­mana una can­tant cata­lana que feia poc havia anat a la presó de Lle­do­ners a fer un con­cert. Com ella, són nom­bro­ses les per­so­nes de Cata­lu­nya, de l’Estat i del món que sabem i ens dol cada dia la falta de justícia i l’absur­di­tat que repre­senta la reacció judi­cial, que con­cen­tra el que és l’existència de 6.000.000 de per­so­nes que volem referèndum a Cata­lu­nya en la repressió sobre les per­so­nes físiques que patei­xen judi­cis, presó i exili, sobre les seves famílies i sobre­tot sobre els seus fills i filles. La frase també expressa un des­con­cert per posi­ci­ons polítiques vacil·lants, per dis­crepàncies públi­ques en temes essen­ci­als i per la desau­to­rit­zació d’uns i altres en l’àmbit polític català. Un pano­rama inqui­e­tant quan tenim al davant un Estat que també es bene­fi­cia d’aquesta visió de curt ter­mini.

Alguns teòrics de la soci­o­lo­gia política es per­me­ten dir que això és només con­seqüència del errors estratègics del procés. Sens dubte, ens cal fer autocrítica i molts vam veure inqui­e­tant que amb un marge de vots nomi­nals que no arri­bava al 50% dels votats al Par­la­ment, es tires­sin enda­vant, prèvia­ment a l’1 d’octu­bre, unes lleis que sem­bla­ven avançar-se a un resul­tat i a una rup­tura. Mirant l’heme­ro­teca ens retro­ba­rem amb la frase d’Anto­nio Baños la nit elec­to­ral des del Casino de l’Aliança del Poble Nou, o amb les tímides posi­ci­ons d’alguns ana­lis­tes com Fran­cesc Marc Álvaro i d’altres, per no dir els reco­nei­xe­ments que en pri­vat han fet la majo­ria d’actors polítics, alguns de la CUP. Però el que és segur és que el mur de la pro­hi­bició del referèndum, de la con­sulta o d’un sen­zill procés de par­ti­ci­pació no vin­cu­lant sobre el futur polític de Cata­lu­nya, no sols es per­pe­tua, sinó que davant la repressió exis­tent fa que molts actors polítics i alguns ideòlegs intel·lec­tu­als puguin tenir la temp­tació de clau­di­car de la seva exigència. Amb aquesta renúncia ens obli­dem del més essen­cial: la raó que ens mou, que és el desig i el dret que el plu­ra­lisme polític sigui res­pec­tat en tot el seu abast.

La força de l’1 d’octu­bre –que va estar en mans de la gent–, però, és l’eix en què s’ha dipo­si­tat el gran desig de justícia de la ciu­ta­da­nia, i la causa que ha pro­vo­cat la gran ofen­siva es con­cen­tra ara en un judici que mereix la millor defensa jurídica i unes mesu­res cau­te­lars que hau­rien de ser subs­tituïdes. Els tri­bu­nals i les defen­ses han de ser impe­ca­bles i impla­ca­bles en la defensa dels drets i hi ha capa­ci­tat jurídica poten­cial com s’ha demos­trat en els judi­cis a Ale­ma­nya i Bèlgica sobre l’euro­or­dre. Fer política de pac­tes o de nego­ci­ació en un pro­ce­di­ment penal d’aquesta natu­ra­lesa implica renun­ciar als ele­ments més favo­ra­bles per als matei­xos afec­tats. Com a jurista no tinc cap dubte ni d’això ni de les pos­si­bi­li­tats que ofe­reix l’orde­na­ment jurídic. Cal dig­ni­tat pro­ces­sal i no par­lar d’indults, sinó d’innocència i de justícia.

Ara bé, si els advo­cats i les advo­ca­des han de defen­sar al màxim la innocència dels encau­sats, que mai podem obli­dar que va començar amb l’empre­so­na­ment dels dos Jor­dis per l’1 d’octu­bre, la política ha de ser molt activa en la defensa de nego­ci­a­ci­ons dis­cre­tes i d’altura en què els inter­lo­cu­tors no desau­to­rit­zin ni menys­tin­guin la posició de l’exili o del mateix govern català. La política cata­lana ha de ser molt cons­ci­ent que els valors de lle­ial­tat mútua, de res­pecte i de visió ins­ti­tu­ci­o­nal depe­nen de les per­so­nes, dels seus comen­ta­ris i de les seves tàcti­ques.

Hi ha mis­sat­ges con­tra­dic­to­ris. La República no és una rea­li­tat immi­nent. Però tam­poc no és impos­si­ble. El labe­rint de la política l’hem de trans­for­mar en la porta del sen­tit comú. La política dels par­tits, i molts dels polítics, no tots, domi­nen l’art de la men­tida. Ells i elles al final s’aca­ben cre­ient les pròpies ver­si­ons per la pulsió dels resul­tats elec­to­rals. Això no ho podem can­viar.

Ens uneix el desig de justícia, ens uneix saber que la causa per defen­sar l’evo­lució del nos­tre país és legítima i essen­ci­al­ment democràtica. Ens uneix també la consciència que mai sabrem la veri­tat de tot, però que hi ha milers de ciu­ta­dans que, mal­grat això, pre­fe­rim posar l’accent en el fet de cons­truir i en el valor de la tena­ci­tat que en la lògica de bons i dolents. La força de la gent.